Des del 10 de desembre, sortir de treballar del Museu Marítim de Barcelona i arribar a casa ha estat trist. Obries la porta, recordaves que no hi havia absolutament ningú (excloent-hi en gat) i que la teva xicota era a milers de quilòmetres. Era trist que la casa, d’ençà que ella no hi era, hagués experimentat un increment proporcional de brutícia per metre quadrat. No era que jo no netegés, però la mandra i l'apatia s’havien apoderat de mi de tal manera durant aquest mes que només havia fet intervencions puntuals...
Fins i tot no he pogut ni acabar l’únic llibre obert; he menjat constantment i he begut molt més... Això és l’amor i la separació forçada: un llit que se’t fa immens, que no hi ha manera d’escalfar, enfonsat d’una sola banda i un espai que ningú omple amb cap respiració.
Era així, ha estat així, és així... Arribo a casa i ningú em respón (només el gat, a la seva manera), tanco la porta, em canvio, em serveixo uns quants caballitos i em fumo un parell de pipes (una d’elles, la segona, de barreja mestra de romaní, farigola i maria).
Aquesta situació arriba a la seva fi aquest dijous!
(Ai no corrida)
Fa molts anys que vaig veure El Imperio de los sentidos però, malgrat això, hi ha imatges d’aquesta pel·lícula que potser, per ma joventut d’aleshores, s’han quedat per sempre impregnant aquesta retina visual-cinematogràfica que tots els que estimem el cinema tenim emmagatzemada. La vaig veure per televisió i en blanc i negre (era massa petit per anar al cinema quan la van estrenar, quasi alhora que El último tango en París).
Per alguns es convertiren en dos referents de pel·lícules eròtiques carregades de contingut. Però si Bertolucci ens parlava de la introspecció, de la solitud i el sexe que exposava era suggerent, Nagisa Oshima ens oferia sexe explícit, fred, en un in crescendo que ens portava fins aquell final on tot és lícit per tal d’aconseguir l’absolut plaer físic.
En primer lloc, la pel·lícula d’Oshima ens narra, un per un, els innombrables coits que Sada Kichi realitzen al llarg dels 105 minuts que dura la cinta. El sexe ens es mostrat sense ocultació, com només ho fa el cinema pornogràfic, fet que aprofitaren les autoritats nipones per dur a judici al seu director el 1979. durant el procés, Nagisa Oshima no acceptà mai establir la diferència entre la seva obra d’art i obscenitat. La seva defensa es basà en l’ús de la llibertat en el seu sentit més ampli. Afirmà que l’obscenitat només existeix en la ment dels fiscals i en qui la reprimeix, i que en el món no hi ha cap cosa que sigui, en ella mateixa, obscena. Però bé, retornem a agafar el fil...
El tractat sobre sexe que es fa en aquesta pel·lícula és, ni més ni menys, que una recerca desesperada per aconseguir el màxim plaer des de l’exercici més pur de la llibertat dels protagonistes. L’anècdota del mutu “enconyament” per part de Kichi i la seva criada Sada amb el posterior abandonament de la seva esposa per part del primer i l’inici d’un pelegrinatge marcat per les relacions sexuals en parella, en trio o en grup, es queda en res quan la pel·lícula va demostrant que el que es pretén es començar, en relació d’igualtat d’home i de dona, un viatge vers el plaer absolut que, en el fons, és el que hom ha somniat sempre i que mercès al cinema podem viure.
En aquest camí, ens trobem amb escenes inoblidables com la de l’ou a la vagina de Sada.
Com no pot ser d’altra manera, fins i tot en una ment tan poc burgesa com la d’Oshima, aquesta insaciable recerca del delit acaba en una follia desbordada que fa que presenciem el film sense assustar-nos de nosaltres mateixos.
Aquest dol entre un home i una dona, mal em pesi perquè no m’agraden els toros, el director ho va veure com una corrida (de toros). Una arena, les habitacions japoneses sense gairebé mobles, i dues persones enfrontades l’una contra l’altra per donar-se plaer. Arribant, al final, a la immolació d’un d’ells amb el (no desvetllaré el final per aquells que no hagin vist la pel·lícula!) tall de les dues orelles i la cua. D’aquí el fet de la darrera paraula del títol en original (Ai no corrida).
Quan es va traduir a altres idiomes es seguí amb el títol amb el productor francès Anatole Dauman la comercialitzà en el país veí. Nagisa Oshima conegué un èxit sense precedents per al cinema nipó a Occident amb aquesta cinta que, per alguns, malgrat el sexe explícit, no li troben cap mena d’erotisme i, fins i tot, la perceben amb cert desgrat degut a la cruesa del contingut. No és el meu cas.
Amb uns imatges bellíssimes i un domini dels colors freds, el director japonès, quatre anys després de El último tango en París, va remoure els ciments de la societat burgesa de finals dels anys setanta. I a mi, trenta i escaig anys després encara em segueix pertorbant aquesta insòlita història basada en un fet real que va ocórrer el 1936 i que ens serví per a descobrir que la imaginació té molts camps per a ser gaudida.
P. S. Enric, menjar-se un ou dur té una dimensió insospitada i totalment sensual després de veure aquesta pel·lícula..
El Imperio de los Sentidos
T.O.: Ai no corrida
Director: Nagisa Oshima
País: Japó
Any: 1976
Intèrprets: Tatsuya Fuji, Eiko Matsuda, Aio Nakajima, Meika Seri...
Ai no, ai no, corrida
ai no, ai no, corrida
I hold you, i touch you
in a maze can't find my way
i think you, i drink you
i'm being served you on a tray
you see girl, that's what i go through every day
is this the way it should feel
so pinch me, i'm dreamin'
but if it is don't let me know
i'm drowning, don't save me
this is the way i want to go
you see girl, you thrill me, half kill me, that's what you do
chorus:
ai no corrida, that's where i am
you send me there, your dream is my command
ai no corrida, i find myself
no other thought, just you and nothing else
you and nothing else
before i first saw you each day was just another day
night the lonely interlude just came, then blew away
you know girl, everything was come what may until you fell in my life
this spell that i'm under has caught me in a daze
your lightning and thunder sets my poor heart ablaze
you see girl, you thrill me, half kill me that's what you do
chorus
ai no, ai no, corrida
ai no, ai no, corrida
Chorus
Pot un ésser humà enamorar-se d’un robot amb corbes de dona? És una perversió tenir relacions sexuals amb un maniquí de silicona? Somnien els androides amb ovelles elèctriques? El cinema, el millor oracle de la modernitat, porta plantejant-se aquestes qüestions des dels germans Lumière. El 1927, Fritz Lang ja creà per a la seva Metròpolis una autòmat anomenada Maria. El 1984 Blade Runner tenia entre els seus protagonistes a una més que insinuant i violenta replicant anomenada Pris. Steven Spielberg anà molt més enllà en IA (2001), ja que va concebre un món futur en el que existien legions de cyborgs dedicats a oferir plaer carnal.
Igual que el Setè Art, el món real també ha tirat dels humanoides que, per bé que no tenen res a veure amb la mecànica ni la física, sí han servit com a ferramentes pel consol sexual. Per exemple, les tripulacions japoneses destacades en els submarins a durant la Segona Guerra Mundial, crearen les primeres nines inflables de la història no precisament com a flotadors en cas d’enfonsament de la nau, sinó per a matar el desig sexual en les profunditats marines. Després, convertides ja en un fetitxe, s’universalitzaren en els sex-shops de tot el món a mans dels americans.
Ha estat novament a Japó, un país que sempre va a la vanguàrdia de tot, on les nines inflables de tota la vida, aquelles amb tacte de plàstic, boca eternament oberta i postura hieràtica, han conegut a la seva segona generació: les dutch wives, una mena de replicants de làtex, vinil o silicona que, basades en l’estètica hentai, poden arribar a costar 6.000€. raons? Orient Industry, unes d eles marques que comercialitza aquesta juguets sexuals, assegura en llur publicitat que el tacte és quasi humà, al igual que el trets basats en persones de carn i ossos. El seu esquelet, similar al d’una dona real, es de metall. Fins i tot el cabell és natural. Caps intercanviables per aquestes geishes de goma.
La compra es realitza per internet i la nina arriba a casa del consumidor discretament embalada en una caixa amb forma de taüt. El pack inclou un curiós servei postventa: una vegada mort el propietari, l’empresa es compromet a recollir la seva pepona, a consagrar la seva ànima en una mena de ritual shintoista i a enterrar-la junt al seu propietari.
No són els únics: les firmes RealDolls i Mercadoll han copiat el format i han reproduït el cos i rostre de famoses actrius porno occidentals, però amb la possibilitat de customitzar al gust del consumidor: color de pell, d’ulls, de cabell i, és clar, de mides. També el vestuari es pot escollir: col·legiala, infermera o serventa...
L’enginyer alemany Michael Harriman va més enllà i proposa el llançament d’un androide sexual de caràcter femení “capaç” de respondre a estímuls sensorials, d’imitar una respiració agitada, de moure la pelvis segons la situació, d’augmentar la temperatura corporal durant l’acte i de mantindre els peus freds, igual que una dona real. Ja se sap, però, que si algú aconsegueix això seran els japonesos, again.
En el seu catàleg on line, les seves nines Meg, Rei, Mika o Alice, d’aspecte de nina, es presenten davant els seus possibles compradors vestides amb llenceria i poses suggerents, igual que si fossin prostitutes. Alguns japonesos adinerats ja les col·leccionen. Per exemple, un ciutadà d’Osaka ja ha protagonitzat més d’un reportatge a la televisió al posar orgullosament amb el seu centenar de lolites de goma repanxolades per tota la seva casa.
