Cuando pasas tanto tiempo en el museo se oyen todo tipo de comentarios. La mayoría se quedan en el olvido, gracias a Dios. De tanto en tanto se escucha alguna perla que bien merece la pena recordar. Y para que muchas de estas expresiones no caigan en el olvido vamos a intentar recuperarlas en este blog. Para el buen funcionamiento de esta sección se precisa cierta colaboración. No se trata de espiar ni de nada por el estilo, pero sí de recordar, anotar y publicar todas esas frases que se oigan dentro de las paredes del museo y que merezcan ser recordadas. Es una forma de completar el fantástico trabajo realizado desde el Centro de Documentación Marítima (CDM).
No hace falta que se den nombres ni sentencias exactas, pero sí es importante que sean verídicas y demostrables. Los rumores tienen cabida en otras secciones. Si no eres de los que están muy informados de lo que pasa a su alrededor, no está de más que te conectes a este blog de tanto en tanto. Y para muestra un botón:
- "Hoy parece un día tranquilo, no creo que venga mucha gente al museo": Comentario realizado hace unas semanas por la asistente de sala que estaba en "taquillas" a su compañero de "entrega". Horas más tarde casi se bate el récord de asistencia de visitantes al museo en un día.
- "Lo que no han podido siglos de historia, no lo hagamos nosotros en unas horas":
Conversación mantenida entre dos responsables de los montajes de exposiciones. Intentaban decidir si era conveniente colgar una reproducción de los inventos de Leonardo de Vinci de una de las argollas situadas a la entrada de la Exposición. El peligro de derrumbe les hizo desistir del intento.
- "Suerte que Agatha Ruiz de la Prada no pidió desfilar en el museo, porque sino...":
Comentario jocoso realizado por la responsable del departamento de Educación durante una reunión de Jefes de Departamentos. Dicha reflexión venía motivada porque la dirección del museo había pedido al modista Antonio Miró el diseño de los nuevos uniformes de los asistentes de sala, como compensación por haber cedido un espacio del museo para que este diseñador mostrase sus últimas creaciones durante el pasado Salón Gaudí. Y de pensar en lo que hubiese pasado si llega a ser Agatha Ruiz de la Prada...
Era dijous al matí, el mateix dia del segon examen per una plaça fixa en el museu. Aquell assistent, de trenta i tants estius, i que la setmana anterior havia decidit no presentar-se a les proves, va començar el darrer dia de feina estrenant -irònicament- la peça de l’uniforme del museu que durant tants anys se li havia resistit; el pantaló blau fosc (ja no el blau texà). Aviat, molt aviat, deixaria enrere la seva vida d’assistent de sala i tornaria a la d’artista.
Com algunes –no totes- les coses dignes de conservació, els tresors del Museu Marítim omplien les velles drassanes –en part restaurades-, que conservaven tot l'esplendor passat i una estructura elegantment altiva.
Anys enrere i ja des del primer dia va quedar entre sorprès i decebut per tot el que allà s'exhibia: quadres de naus que semblaven més aviat cromos gegants per canviar al cole que olis seriosos; la ciutat portuària, maquetes, canons, cartes de navegació, ex-vots i demés obres d'art... Quedà, però, especialment interessat per la zona dels mascarons (traslladada varies vegades) que, tot i que ser relativament modesta i carent d'una estètica englobadora i coherent, no deixava de transportar-lo a una època passada que li hauria agradat viure.
Recordava la visita al mateix museu quan era molt, molt petit però, com passava amb els records d'un nen, aquests canviaren tant dins d'ell que, una vegada reviscuts en el mateix espai -i tant mateix diferent- deixaren de tenir validesa i, quedà (com passa sovint) decepcionat per aquella realitat. Recordava el lloc més fosc, més gran i havia arribat a imaginar que la major part dels objectes i curiositats exposats els constituïen les peces de grans i sagnants botins de les guerres guanyades (no sabia pas si pels catalans, ja que les guerres perdudes mai o només rarament acostumen a proporcionar als museus peces de botí).
Fins llavors, l’orgull del museu era la Blanca Aurora... En canvi, per a ell, sa orgull consistia en un mascaró femení sense nom (que ell anomenava Lígnia hetera). Se sabia que havia format part d'un gran bergantí que havia pertangut als mercaders Rogere Pastaganza i Pietro Macarroni, barcelonesos d’origen Venecià. De camí a la colònia cubana, uns corsaris anglesos aconseguiren capturar-lo el dia 11 de setembre de 1714. Immediatament després de la captura, assassinaren l’escassa tripulació que havia sobreviscut a l’abordatge, excepte al capità, al que sodomitzaren una dotzena d’homes abans d’abandonar-lo en un petit illot del Carib, tant petit que ni se’n recorda el nom.
El vaixell anglès havia quedat tan malmès que s’enfonsà poc després de la batalla. Així doncs, el bergantí i llur contingut anaven cap a Londres quan, pel camí, un altre vaixell corsari que no pertanyia a la Corona Anglesa, l’abordà. No hi deixaren ningú viu (no se sap si el capità corsari també patí el mateix destí...). El bergantí ancorà, una nit, a mitja milla prop de Jamaica. Desembarcà tota la tripulació amb el capità, les llanxes carregades amb els tresors per enterrar-los. Milers de joies, monedes, or i meravelles indescriptibles arrencades de milers de mans mortes foren amagades en algun indret. No se sap ben bé com, però només tornà el capità; els homes havien desaparegut.
Un vaixell mercant trobà el bergantí a un dia de l’Havana, totalment desert. No hi havia rastre de vida, o això creien, i les provisions s'havien podrit llevat de les que estaven en sal. Dues hores després de regirar-ho tot, descobriren al capità, delirant, foll i ple de ferides, abraçat al mascaró de proa. Poc després morí dessagnat, però no sense parar de repetir com una lletania que la dama de fusta estava maleïda. Tampoc se sap com succeí, però just després de morir el corsari, la nau començà a cremar pels quatre costats…
Pel que fa al mascaró de proa del bergantí, va aparèixer inexplicablement un segle després, el 25 d’octubre de 1854, en la cripta soterrada d'un mercader, curiosament venecià, a Balaclava. No tenia ni una sola cremada. Representava una sensual i perfecta dona de fusta, nua i sense pintar, que, per sota d'uns braços lànguidament aixecats com en una abraçada, i per sobre d'uns pits altivament provocadors, mirava de fit a fit amb els seus ulls indi encastats en la fusta. Aquesta dona, el mascaró de proa, duia la desgràcia. El comerciant Pastaganza encarregà la figura, retrat fidel d'una noia verge transilvana de la que estava follament enamorat, a un escultor grec que gaudia de molta fama en la talla d’escultures. Gairebé fixada la figura sota el bauprès, es va acusar a la noia en qüestió de bruixeria. La noia, després del llarg i minuciós interrogatori (conforme als usos i costums de l'època) i d’abans de cremar a la foguera, maleí els homes que la desitgessin i sa hipocresia. Dies més tard, a l'escultor li van tallar ambdues mans, falsament inculpat de robatori. I encara estaven fumejant les brases on l’havies cremat quan en Pastaganza, que no havia gosat ajudar la noia, morí en estranyes circumstàncies en uns banys turcs i, es diu, sense ulls. Il signor Macarroni, el segon mercader, sucumbí –no se sap com ni on- sota una destral anglesa, tocant-li després el torn, a tots els que van tenir relació tant amb la talla com amb la noia.
Els vaixells als que, després de trobar-lo a Balaclava, se'ls ajustà el mascaró, cremaren ja en el mateix port, poc després d'haver-los-hi adaptada la figura , incendiant altres vaixells, amb excepció, es clar, del mateix mascaró, que semblava a prova de desgràcies i de foc i, en gràcia a llurs formes harmonioses, seductores i provocadores, tornava sempre a trobar nous pretendents entre els propietaris de vaixells. Però gairebé quan la dona passava a ocupar el seu lloc tradicional, les tripulacions que abans eren pacífiques començaven a delmar-se a la seva esquena... Un fet curiós, fou que tots els capitans o amos dels vaixells quedaven impressionats quan s’adonaven que la talla mai havia estat pintada, però cap d’ells donà a aquest fet cap interpretació supersticiosa o forassenyada.
A principis del segle XX, el mascaró tornà a canviar de vaixell sempre sobrevivint a l'anterior. El mercant naufragà prop de les costes d’Egipte, però el mascaró fou trobat en perfecte estat en una platja de l'illa de Lesbos. Allà passà a decorar una paret de la sala de visites d'una vila propietat d'un arqueòleg francès passat de voltes. No trigaren les desgràcies a visitar al visionari alemany i, de retruc, a la mateixa família. Tota ella va morir de la nit al dia i el mascaró anà a parar a mans del cònsol gal que, precisament es feu càrrec del procés de repatriació dels cadàvers gavatxos. Aquest, no fent cas de la llegenda, es va endur el mascaró al seu poble natal, Le village de la vache en rient. I, és clar, les desgràcies caigueren sobre la vil·la fins que, després que els vilatans intentessin cremar-la en públic, un músic occità es va endur el mascaró. Però morí sobtadament, diuen, perquè havia intentat compondre una partitura dedicada a la talla.
La figura tornà a desaparèixer fins que aparegué a Madrid el 18 de juliol de 1936. Molta gent morí a partir de llavors. Se li va perdre la pista fins el 9 d’agost de 1945, dia que fou descoberta en una base aèria militar nord-americana del pacífic. La següent notícia sobre el mascaró data dels anys cinquanta; aparegué en el soterrani d’una taverna de la Barceloneta i el propietari decidí que fos el símbol del local. No cal dir que la mateixa nit i arran d’una baralla entre mariners borratxos, la taverna cremà totalment salvant-se, però, el mascaró. Llavors algú cedí la maleïda lígnia al Museu Marítim i aquest decidí promoure el mascaró com a símbol del Museu Marítim.
Poc després, el director del museu morí amb el coll trencat quan seria ell mateix qui penjava el cartell de propaganda en el que es llegia que, sota al nom del Museu Marítim, s'exposava un misteriós mascaró de proa en forma de dona. El seu successor, per prudència o paüra, allunyà la talla al magatzem del port del museu. Allà, amagada, no ocasionà desgràcies. Oblidats els fets, un dia la redescobriren. Treta la pols, la figura fou recuperada i tornada a la llum; no havia patit cap desperfecte. I, en el transcórrer de vint anys mal contats ocasionà la mort de dos directors (no del prudent o poruc, que ràpidament demanà el seu trasllat a un altre museu), la defunció als seus peus d'un ancià que visitava les instal·lacions, el suïcidi d’un alumne de primer curs universitari de Belles Arts, i la fi de tres assistents de sala, casats tots ells. Se'ls trobà a tots amb un somriure a la cara i travessats els cossos amb objectes punxant i tallants del tipus dels que només podrien trobar-se en el prestatge d’eines de mestres d’aixa. Uns anys després, un altre alumne de primer curs -en aquest cas d’arquitectura tècnica- se les va haver d'ingenyar només amb el seu compàs, ja que, poc abans de la seva mort, tots els objectes tallants del museu havien estat fixats amb cadenes, cordes o desats en vitrines o en el magatzem.
Les investigacions parlaren en tots aquests casos de suïcidis tràgics, però persistia el rumor de que allò ho havia fet "la Puta de fusta amb les seves pròpies mans". S’atribuïa al mascaró la mort d'homes i nois. Es discutí l'afer; fins i tot els diaris sensacionalistes d’aquells anys setanta crearen pel “Cas del Mascaró” una secció especial en la que els lectors exposaven les seves opinions. Fatals coincidències, superstició anacrònica, quelcom inquietant... S’intentà fer donació del mascaró a altres museus marítims de l’Estat, però tots refusaren acollir entre els seus murs a aquella devoradora d'homes. "La Puta de fusta", doncs, restà en el Museu Marítim.
Hi havia escassetat d’assistents de sala masculins en el museu. I no només eren aquests els que es negaven a entrar a les Drassanes Reials. També els visitants eludien la zona de mascarons en veure la figura dels ulls indi. Per espai d'algun temps regnà el silenci rera les finestres que proporcionaven a l'escultura modelada al viu la indispensable il·luminació zenital. La pols s'anava acumulant. Les dones encarregades de la neteja ja no anaven a l’àrea que la vox populi de la ciutat designava com la “sala de la Puta”. Es decidí arraconar la figura dins d’una caixa i, altre cop, fou enviada al magatzem del port. Alguns treballadors supersticiosos destruïren totes les fotos del mascaró que hi havia en els arxius i, estranyament, en tots els microfilms dels diaris que havien publicat la imatge de la talla en qüestió, es van cremar degut, segons la versió oficial, a un deteriorament químic de les pel·lícules. Passaren els anys i l’afer acabà oblidant-se un altra cop. Ningú no recordava res. Morí el segle XX, començà el XXI i passaren sis anys del nou mil·leni. I així fou fins que el nostre assistent, que aviat tornaria a fer d’artista, ocupà el seu lloc, amb reglamentaris pantalons blaus nous i polo del museu, en un dels tamborets de les sales del museu, aquell matí de 2007. Uns dies enrere, degut a la desafortunada acció d’una rata, en el magatzem del port es descobrí una caixa mig podrida amb un mascaró en perfectes condicions dins seu. La tarda del dia següent la direcció del museu decidí exposar la figura femenina del mascaró en el museu en un lloc privilegiat.
L’últim dia laborable en aquell museu, el primer dijous de maig, fou agradable i tranquil, sense visitants i sense massa controls. De tant en tant l’assistent treia un sudoku que es resistia a ser acabat. Hetera, que així l’anomenava ell, mirava de front amb els seus ulls indi i mostrava els seus dos pits provocadors que, però, a ell no el provocaven. No es fixava en ella tot i que no era un mascaró com els altres, plens de plecs de fusta corcada figurant vestits, carn, papades o animals mal tallats, sinó més aviat al contrari; semblava una atractiva femella, una puteta amb cara de nina, felina i atlètica.
Acabat per fi el sudoku, decidí separar-se del seu incòmode tamboret del costat de la plataforma de l’elevador per discapacitats i fer un tomb. Sota el pretext d’estirar les cames, s'apropà al cos de fusta. Si hem de ser totalment francs, no és que Hetera el deixés totalment fred. Tirava endavant de manera voluptuosament temptadora la seva bellesa, fins i tot exuberant. Però no la mirava amb ulls aspirants a la possessió, sinó més aviat com experts objectius que aprecien cada detall en el que val. Recordant les classes de dibuix de nus a la universitat, l’assistent verificava en ella, servint-se del polze, les proporcions femenines, i trobava en els vuit caps clàssics una mesura a la que Hetera, s'adaptava perfectament. No, no era un mascaró corrent... Semblava tenir quelcom... I, sense adonar-se, es trobà pensant en veu alta: aquesta es comportaria de manera molt activa al llit. Segur que em buidaria completament. Segur que sabria fer unes bones mamades.
Arribat el cas, tampoc hagués tingut res a objectar contra Hetera i el seu atletisme eròtic. Sabia perfectament que la passivitat o l'activitat que ell desitjava o no desitjava de les dones (nues o vestides) no són qualitats exclusives de les esveltes i atractives, i que poden també tenir-les les grassonetes; les hi ha tendres que no saben estar-se quietes, i passives, en canvi, que, el mateix que un toll adormit, no arriben a revelar cap mena de corrent. Decidí ofendre el mascaró expressament i de manera cada vegada més imperdonable. Així, per exemple, amb el parell de bolígrafs Bic, tamborinava lleugerament damunt dels pits, fins que sorgien uns ridículs nuvolets de pols i no de partícules de serradures de túnels i forats de xilòfags foragitats, ja que, per il·lògica realitat, la figura estava en unes condicions real i sorprenentment immillorables, com acabada de tallar. Mentre canviava de ritme amb els bolígrafs mirava aquell indi que simulava els ulls. Però res en ells es va moure o pestanyejà. Res amenaçava. Les dues gotes polides, més aviat turqueses que marines, reflectien íntegrament, encara que en distorsió convexa, la seva cara, els altres mascarons (tant diferents) i una part dels finestrals il·luminats pel sol. Continuava, doncs, amb la seva limitació masculina el repartiment entre actiu i passiu de tot el femení, i interpretà la indiferència manifesta de la fusta al seu favor. Amb una rialleta sarcàstica, li clavà el bisturí d'una de les restauradores del quadre gegant enmig del pitram. La marca era més que visible, però estava segur que fins d’aquí uns anys (amb poca sort, mesos) ningú s’hi fixaria tal i com anaven les coses en aquell museu. Va pensar a fer-li més coses. Sense ningú per aquella zona, fins i tot pensà en masturbar-se i tacar el mascaró amb el seu líquid, ja que era el seu darrer dia... però decidí tornar al seu incòmode tamboret.
En el seu darrer dia volia treballar poc, volia que la resta del seu servei en el Museu Marítim passés de manera tranquil·la. Seguia assegut fent sudokus. Mirava, de tant en tant, les arcades, les bigues resseques del sostre, les noies estrangeres que fitaven des de l’exterior (la cara entre les seves mans) l’interior del museu, somiant amb la nova vida que l’esperava i desitjant perdre de vista els vaixells que semblaven, tots ells dins de vitrines, esperar uns vents propicis que mai arribarien. Hauria donat el què fos per sentir activitat xilòfaga dins d'algun mascaró, especialment dins de l'Hetera, sabent, així, per fi, que el seu interior era penetrat i violat lentament, sens dubte, i que Hetera era simplement una fusta. Però cap cuc feia tic tac. De sobte, un raig de sol rebotà en una finestra de l’edifici de duanes i donà de ple en el mascaró, encenent de sobte els seus ulls indi.
Aquella il·luminació sobtada ho hagués hagut de sorprendre'l, ja que coneixia les hores de sol en aquella part del Museu Marítim i sabia quina hora era o seria quan, caient de dalt, la llum prenia una o altra tonalitat o inclinació. Què tenia de particular que el sol adquirís relleu, fent madurar els ulls indis de l'Hereta?
Aquell darrer dia en el museu però, estava d'humor i es sentia amb ànims per a jocs i provocacions, així que al il·luminar-se la mirada de la fusta, en general inert, el torbà agradablement. Mirà el rellotge del mòbil i decidí esperar a que transcorregués el temps. A les dues en punt marxava. Encara podria fer un desena de sudokus més...
El matí s'arrossegava per la façana descolorida de l'edifici de duanes. S'alçava, es retallava contra el Baluard, penetrava les finestres, cavalcava sobre motllures, engolia esgrafiats i donava als coloms perseguits per les gavines un color a fruita madura o podrida, depenent de l'ocell.
Poc temps més tard, a tres quarts menys cinc de dues, un parell d’assistents de sala que anaven a dinar al menjador de dins quedaren estorats i un d'ells vomità al costat mateix d'on ho havia fet el gerent del museu. El nostre protagonista estava enganxat a Hetera pel davant: havia volgut follar la fusta. Els seus llavis besaven els d'ella. Els seus braços abraçaven els d'ella. No duia l'uniforme... ni samarreta ni res, estava completament nu. No es va trobar la roba... La seva esquena regalimava sang. Als sanitaris, després de la visita de la jutgessa, no els resultà gens fàcil separar-los. En sa febrada eròtica havia entrat al magatzem i havia despenjat una destral de doble tall, li havia clavat a Hetera una de les fulles entre pit i pit, clavant-se l'altre en ell mateix al saltar damunt la dona en aquella abraçada sexualment mortal. Si per la part superior havia aconseguit abraçar-se completament a ella, en canvi, en la zona de l’engonal treia el cap quelcom totalment rígid encara i carent sentit, quelcom que no havia trobat cap fons per penetrar.
Estranyament, el museu no tancà les portes als visitants. Estranyament triplicaren les vendes aquella tarda. Estranyament, separats els cossos, ningú es fixà que no hi havia rastre de la sang vessada ni de la violència de la destral entre els pits...
El personal del Museu, encara ara, al recordar aquest intent d'amor entre fusta i carn, han de fer veritables esforços per oblidar les imatges i la sang de la zona dels mascarons.
El mundo del deporte, de tanto en tanto, nos deja alguna sentencia que se puede aplicar a otros ámbitos de la vida. En este caso, nos vamos a centrar en el ciclismo. A las puertas de la primera gran etapa de alta montaña, siempre decisiva por su dificultad, se suele decir que no servirá para decidir el ganador pero sí para saber qué ciclista se ha quedado sin opciones a la victoria final. Este ejemplo nos sirve como excusa para hablar de los resultados obtenidos en la primera prueba de la oposición para asistente de sala realizada por algunos de nuestros compañeros.
Después de publicarse los resultados del primer examen, no hay nada decidido, al menos para los principales aspirantes. Los seis máximos favoritos -Pipo, Pilar, Esther, Elvira, Artur y Ricard- se mueven en una horquilla muy pequeña, con un margen de un sólo punto y dos décimas. Queda, pues, todo pendiente para la segunda vuelta, donde ya no hay espacio para el error ni para las excusas. Aquel que tenga un día más inspirado y temple más los nervios habrá puesto una pica en Flandes.
Quizás aquí no tengamos el glamour que se vive en las elecciones generales francesas, con el mano a mano entre Nicolas Sarkozy o Ségolène Royal, pero seguro que es mucho más divertido e interesante para el resto de los compañeros. Habrá que esperar hasta el jueves de la próxima semana para conocer al vencedor final. Mientras tanto, esperemos que los nervios no acabe con la salud de más de uno. Desde aquí nuestro ánimo para todos estos valientes. Lástima que sólo haya premio para uno de ellos.
El próximo martes es una fecha muy especial para muchos de nuestros compañeros. Están citados a las nueve de la mañana en el salón de actos del museo. Está en juego una plaza de asistente laboral fijo. Y no es cosa esta para tomarla a broma, pensará más de uno. Durante años siempre se pensaba que te quedaban más balas en la recámara. Si no era ahora, habría más oportunidades. Sin embargo, poco a poco se han ido completando las plazas de asistente y las oportunidades van escaseando. Los más veteranos creen llegada su hora, pero no se fían porque ya han vivido otros fiascos. Normal. Los que llevan menos tiempo trabajando en el museo esperan tener también sus opciones como las tuvieron otros que entraron a pesar de no contar entre los máximos favoritos. Ya sea por la tensión que se vive o por su forma de ser, los aspirantes viven las horas previas con cierta tensión pero sin estridencias ni aspavientos que denoten nerviosismo. Cabe suponer que la procesión va por dentro. Y mientras tanto las casas de apuestas echan humo. ¿Quién será el afortunado o afortunada?
Lo peor de todo este proceso selectivo es que sólo habrá un vencedor, si se puede decir así, y muchos los vencidos. Y es de estos últimos de los que más te acuerdas cuando llega el momento de examinarse. Ya lo dijo Kennedy: "La victoria tiene cien padres y la derrota es huérfana". Aunque, personalmente, nos quedamos con una más castiza y futbolera: "Lo malo no es perder, sino la cara de tonto que se te queda". Más de uno podemos dar fe de ello. Durante todos estos años hemos visto a compañeros llorar de la emoción o rabia por aprobar, pero también por haber suspendido, con todo lo que eso podía significar para su vida personal (casados con hijos, separados con hijos a su cargo, hipotecas que pagar...). Los que se llevaban el gato al agua mostraban su alegría, en algunos casos de forma contenida por respeto a esos otros compañeros con menos fortuna. Son recordadas las posteriores celebraciones en forma de piscolabis que organizaban y pagaban los que habían conseguido una plaza fija. ¡Qué menos! Tampoco nos olvidamos de esos roces entre compañeros. Alguna palabra más alta que la otra también se ha oído. Queremos creer que fue más fruto de la tensión que de otra cosa, por decirlo con suavidad y sin acritud.
De lo que si estamos seguros es del nerviosismo que se pasa el día que te examinas. Son pocos los que se muestran tranquilos ante una prueba tan importante. Da igual que te hayas examinado durante años y que tengas a tu espaldas cientos de exámenes realizados. Todo eso no sirve cuando Roger o Pere entregan las hojas con las preguntas. Ahí dudas de tu nombre y hasta de tu condición sexual. De haber un médico en la sala diagnosticaría más de un caso de Parkinson o de tics nerviosos de todo tipo. Y a decir verdad tampoco ayuda mucho a tranquilizar los ánimos que algún compañero haga ruiditos motivados por los nervios, o lo que es peor aún, alzar la vista y observar que alguien entrega el examen. "No puede ser", te dices a ti mismo, "si sólo he respondido diez preguntas y ese c... ya se ha ido de la sala". Es ahí cuando una gota de sudor empieza a caer por tu frente. La verdad, eso "jode" y desmoraliza. Y si eres un lince por haber respondido doce preguntas en poco tiempo, la sorpresa llega cuando vas a entregar tu prueba y Pere, con cierto tono de reprobación, te advierte que te has dejado la mitad del examen por responder. Y que nadie se ría porque más de uno y de dos han pasado por esa situación.
Muchos pensarán que ese nerviosismo viene motivado por la falta de práctica a la hora de examinarse pero nos llevaremos una gran sorpresa si indagamos en este aspecto un poquito. Alguien ha pensado alguna vez en la cantidad de exámenes que una persona realiza a lo largo de su vida. Es una simple pregunta retórica, por lo que espero que nadie haya perdido el tiempo ni lo pierda pensando en esto. Aquellos que estén muy aburridos y calculen ese número llegarán a la misma conclusión: Se cuentan por cientos. Hagamos un breve repaso a lo largo de nuestra vida, desde los inicios como estudiantes. Como todos ya tenemos una edad, hay algunos datos que están adaptados a épocas pretéritas (LOGSE). Durante la enseñanza obligatoria tuvimos que examinarnos en EGB, BUP, COU o FP. Los que siguieron estudiando en la Universidad tuvieron ración extra de tres a cinco años más como mínimo. Es de suponer que a los dieciocho años más de uno tenía "mono" de gasolina y se examinó del carnet de conducir (que levanten la mano los que tuvieron que pagar tasas). Todo esto sin contar que tus padres te llenasen las horas libres de actividades extraescolares: Judo (examen para subir de cinturón, aunque alguno no pasamos del blanco-amarillo), natación (examen para subir de color en el caballito), música (¡cuántas flautas tiradas a la basura!), mecanografía y taquigrafía (¡todos tenemos un pasado!), ballet o clases particulares en academia de inglés, con sus correspondientes pruebas de nivel. Vamos, que a los dieciocho ya eras todo un profesional.
Una vez llegados a la actividad profesional, ya te crees salvado para siempre de esa tortura. Error. Si te animas a trabajar en la empresa privada tienes que volver a pasar por más pruebas o tests de todo tipo. Si en tus años mozos competías casi exclusivamente contra ti mismo, ahora lo haces para ser mejor que otros candidatos (Ver la obra "El Método Gronholm"). Acción que se se puede ir repitiendo cada vez que cambies de empresa. Por el contrario, si eres de los que aprecian el sector público no te escapas de pasar por más pruebas, incluso los "recomendados", aunque sólo sea por disimular. Es aquí donde ya da igual la edad que tengas porque no te libras de pasar nervios.
Si nos centramos en el caso del Museu Marítim de Barcelona, los asistentes de sala se examinan én más ocasiones porque tienen que pasar al menos dos pruebas para alcanzar la categoría de laboral fijo: Bolsa y Oposición. Casi que lo dejemos aquí porque estamos cerca de la jornada de reflexión y no queremos poner aún más nerviosos a nuestros compañeros. Es de admirar que todos ellos mantengan la sonrisa y la amabilidad ante el visitante a pocas horas de jugarse un puesto de trabajo. Ya sabemos que te pagan por eso pero no siempre es fácil. Sea quien sea el ganador final, todos tienen el mayor de los reconocimientos. Sólo cabe esperar que gane el mejor. Suerte a todos.
A la meva vida sempre hi ha hagut moments de rebel·lia. Un d’ells, per varis motius i no el primer (tampoc el darrer) fou, des que vaig poder fer-ho (és a dir, després dels canvis hormonals de la pubertat), deixar-me barba. Després d’alguna que altra discussió primerenca amb els pares i decepció controvertida amb la bona de l’àvia, em donaren per impossible, sobretot en la meva etapa post-Belles Arts. En aquells primers moments de canvi d’aspecte físic em titllaren de rodamón (de fet no feien servir aquest vocable políticament correcte), de mariner dipsòman (tampoc usaven aquest suau terme) o de nàufrag... De fet, com que llavors tot em relliscava, m’era ben bé igual... Temps després però, dur barba significà que estava sense parella estable, així que les que coneixien el meu codi (i les que no també) em seduïen sense pietat ni massa problemes; era un home fàcil, què hi farem...
Ara, ja madur (ehem) i amb parella estable (i que duri!), dur barba només significa que és l’època de l’any que comprèn d’octubre a abril (ambdós inclosos). Aquest hivern, però, després de passar tanta calor i davant les esgarrifoses notícies sobre el canvi climàtic i l’inevitable augment de les temperatures futures, havia començat a plantejar-me que l’any vinent no seguiria amb aquesta tradició de quasi un decenni. Quan ja m’havia pràcticament convençut, quina no ha estat la meva sorpresa al veure el gran manifest (i no pas precisament groc) dels barbuts de la web! Per aquells que desconeixeu de què estic parlant, aquí el reprodueixo:
When you've been wearing beard for a while, the day that you finally shave it off everybody goes like "dude, you really look better, you seem younger". That's why beards are cool. That's why we all should wear beards. Because, these days, to commit oneself to such an act whose consequences directly lead you to diminish your beauty and your so called youth is brave, really brave. And the world needs brave people. People capable of believing in their ideals, or their beards, despite everybody's opinions. Despite of the fact that everybody's opinions are similar. Despite. To this point, it's quite obvious that these words are not meant to be just a hair thing. It's a proven fact that women do exist, and that hair doesn't grow in their faces. But that's not the point. The point is that they, women, certainly do have ideals. Opinions. Beliefs that shouldn't be shaven. Because they're the reason why you think for yourself. The reason why you're unique. Because they are, after all, what you are. For that, and for the fact that it makes you look interesting, wear beard (traducció a sota de tot).
Després d’això, deia, l’any vinent, malgrat la calorada que tornarà a fer (i a diferència d’aquells primerencs moments de protesta post-adolescent), seguiré amb la tradició de deixar-me barba altre vegada quan estigui acabant el mes d’octubre...
(Quan has dut barba durant un temps, el dia que decideixes afaitar-te tothom et diu “tiu, de veritat, estàs molt millor, sembles més jove”. Per això molen les barbes. Per això s’ha de dur barba. Perquè en els temps que corren, cometre voluntàriament un acte la conseqüència directa del qual és delmar la teva bellesa i la teva aparent joventut és valent, molt valent. I el món necessita de gent valenta. Gent capaç de creure en els seus ideals, o en la seva barba, malgrat les opinions dels demés. Malgrat que les opinions de tot el món siguin les mateixes. Malgrat això. Arribats a aquest punt és evident que aquestes paraules no pretenen quedar-se només en l’àmbit capil·lar- és un fet cert que existeixen les dones, i que a elles no els creix pèl a la cara (excepte rares excepcions). Això és el que menys importa. Perquè les dones sí tenen ideals. Opinions. Principis que no han de ser afaitats. Perquè et permeten pensar per tu mateix. Perquè et fan ser únic. Perquè són, al capdavall, tot el què tu ets. Per això, i perquè et fa semblar interessant, duu barba. Wear beard).
Avui se m’ha ocorregut que, si ens paguessin per equivocar-nos el 70% dels cops, treballar seria més divertit... El treball aquí, potser més que en cap altre lloc on han tingut el privilegi de gaudir dels meus serveis, és com creuar repetidament la frontera entre el plaer i el dolor. A qui no li agrada traspassar-la de tant en tant?
El dolor provocat aquí no és tan físic com anímic, però sempre ha estat permissible... sempre que es mantingués per sota del nivell greu o no es notés com s’exercia. De vegades, ni això. Està ben fet o no el fet d’usar la força –de la mena que sigui- en la feina? He sentit tota mena d’arguments per part de tothom. Però potser s’hauria de discutir fins a quin punt es pot provocar un dolor no físic...
Si em doneu una palanca prou llarga puc fer moure el món. Ja tenia raó ja el vell d’Euclides fa milers d’anys: amb la pressió adient es pot fer fer qualsevol cosa a qualsevol persona... confessar, agafar baixes per depressió (i no per picades de mosquit), encarar-se amb els companys, trair, mentir, robar... Fins a quin punt els que ostenten el poder poden arribar a fer quelcom? O formulat d’una manera millor, no és fins a quin punt poden arribar a fer quelcom a una persona, sinó fins on estan disposats a arribar per tal d’obtenir el què volen. El museu, però, malgrat haver-ne vist de quasi tots els colors, encara no ha presenciat –si més no en els darrers vuitanta anys- cap tortura (si més no física) o assassinat...
Tornant al dolor no físic. Alguns fets que me’n provoquen són: veure com els subalterns són quelcom impersonal per segons qui; veure que només són una estadística que ha de quadrar a fi del mes; no veure decència, honor ni dignitat en segons quins indrets (tant de sales com d'ofcines); estar-ne fart d’imbècils, companys hipòcrites de somriure fàcil, trossos de soca, enzes, caragirats, fills de puta, sonats, carallots i mal parits dels collons; no suportar les constants estupideses de la gent i menys encara si tenen poder, duen placa, són polítics o llepaculs; adonar-se’n que certes posicions garantitzen la corrupció, la manca de sinceritat i una manera irritant d’expressar-se en les suposades altes esferes. L’estupidesa, però, no és un tret inherent. Irònicament, veig que no només els idiotes creuen que tant sols ens sustenten els ossos.
He viatjat quilòmetres i quilòmetres i, pel que sembla, varis segles emocionals fins aquest forat oblidat de l’Ètica, el Coneixement vertader i la Intel·ligència. Provoca dolor, també, no tenir el coratge suficient com per anar-me’n d’aquest indret de mala mort.
Malgrat això, crec que sempre hi ha esperança i, quina millor plasmació d’aquest sentiment sinó manllevant paraules d’un poeta anglès: Amb el dolç pas del temps, però, aquesta hora aviat semblarà com un dia. Això de viure té més a veure amb la humanitat que amb la superba.
Em pregunto on hauria situat Dant uns personatges com els que ens dirigeixen (fora i dintre del museu). Amb els lladres? No, no tinc cap motiu per sospitar que hagin robat mai res, si no és el que qualsevol empresari estafa a Hisenda si vol que el seu negoci sobrevisqui, i això no es pot pas considerar un pecat. Entre els corruptes? Però, de quina altra manera es pot portar, un negoci? Entre els violents? No, no és el cas... no me’ls veig amb els membres arrencats d’un en un, com a Argenti, a mans dels seus companys pecadors. O potser entre els avariciosos, condemnats a empènyer una pedra ben feixuga per tota l’eternitat, entre les pedres d’homes com ells? Entre els hipòcrites? Ben cert però, s’hauria mostrat misericordiós Dant amb ells? Hauria deixat els gerents, directors i polítics a les portes de l’Infern, entre els oportunistes? No ho sé, però sempre és bo saber on he de situar els hipòcrites i els oportunistes.
Un dia vaig llegir un article de ciència sobre uns experiments fets a persones que patien d’Alzheimer. La majoria havien perdut l’ús del mecanisme cerebral que els servia per determinar en quin moment tenien gana o estaven tips, i si els donaves menjar sense parar, podien menjar i menjar, sense adonar-se del fet que acabaven de fer-se’n un bon tip i no podien tenir gana. De vegades penso que a la gent que pateix d’avarícia els passa una cosa semblant: el concepte prou ha desaparegut del seu malaltís cervell.
Celestí V va renunciar al papat per tal d’evitar el poder d’ofici. Quina diferència amb alguns que ens governen, extramurs o no, que estan disposats a renunciar a qualsevol aspecte de la seva feina, sempre que no sigui el poder i els beneficis de la seva posició. Dant els obligaria a córrer enmig d’un camp de cucs plorant llàgrimes i sang; potser seria un càstig excessiu per les seves negligències professionals, però em puc entretenir un xic imaginant-me aquesta situació mentre acabo les següents frases... Per avui ja n’hi ha prou. He quedat ben descansat...
Sóc un peregrí en una terra d'infidels.
Este es un recordatorio para todos aquellos que se fueron de viaje en Semana Santa y se disponen a regresar. Más vale que vigiléis por esas carreteras de Dios y estéis el martes en el museo, porque pensamos pasar lista y no queremos que falte nadie. Bueno, si alguien no aparece que sea porque se ha dormido, está parado en un tren, renegando de la RENFE, o tiene un empacho de órdago después de comerse una "mona de Ronaldinho". Esperamos que la imagen de más abajo os haga reír un poco y reflexionar al mismo tiempo.
Durante años había un gremio especialmente sensibilizado por la climatología. Los agricultores, por motivos obvios, se preocupaban por saber el tiempo que haría porque de ese conocimiento dependía su economía. Con el paso de los años, la información meteorológica ha ido ganando importancia en los medios de comunicación, adquiriendo gran notoriedad en los informativos televisivos.
Ahora también el sector turístico vive pendiente de las predicciones del tiempo. Por norma general, como país dependiente del turismo de playa, se desea la presencia del sol. Pero el MMB es la excepción que cumple la regla. Aquí se aplica otra máxima: Cuanto más llueve, más visitantes tenemos. Por lo que ya tenemos otro gremio interesado en escuchar al "hombre (o mujer) del tiempo": los asistentes de sala. Saben que en cuanto caigan cuatro gotas, las primeras hordas de visitantes aparecerán por el museo aunque sólo sea para resguardarse durante dos horas del agua. Y lo que parecía que iba a ser una tranquila tarde, meláncolica si se quiere, por la presencia de la llluvia, deriva en una gran actividad por parte de todos los asistentes.
Los asistentes de sala saben que en los días de tormenta se aplica una especie de protocolo no escrito para estas situaciones. Se habilitan cubos para los paraguas o se hace salir al visitante por donde han entrado, para evitar tener que mojarse al ir a recoger sus pertenencias (¡Qué buenos somos!). Pero sobretodo se activa el "manual" antigoteras. O sea (que pijo suena), asistentes de sala a la carrera en busca de cubos, plásticos o cualquier cosa que sirva para cubrir piezas afectadas por grandes goteras.
Antes sí eran buenos tiempos, llenos de emoción y deporte. Ahora, con los arreglos del tejado, la dirección nos ha privado de una buena dosis de emoción y aventura. Incluso alguno ha notado que ha perdido la forma física y empieza a tener algo más de barriguilla (bueno, la cerveza fuera de horas también ayuda). De tanto en tanto, la presencia de alguna pequeña gotera ejerce de metadona para paliar ese "mono" de actividad frenética.
No todo son momentos de tensión en días de tormenta. La lluvia también ha dejado algunas anécdotas inolvidables. Nos remontaremos a tres ó cuatro años atrás. Cinco de la tarde. Una tormenta descarga sobre Barcelona. Un grupo de estudiantes franceses se ven sorprendidos por la incesante lluvia y deciden resguardarse en el interior del bar del museo (eso sí, después de haber arrasado en la tienda con las "Guardiola ànec"). La profesora pregunta al personal de la tienda por la puerta de salida al jardín. Acto seguido esta pequeña Napoleón reúne a sus jóvenes huestes. Les grita que salgan a la carrera y así se mojen lo menos posible. Pero la pequeña Bonaparte les guía en dirección contraria a la entrada del museo, se encuentran frente a una pared, mirándose los unos a los otros, y tienen que volver a entrar por la puerta de detrás de la tienda. Eso sí, ahora ya estaban totalmente mojados y con el enfado monumental de los empapados alumnos. A la segunda ya acertaron con la dirección correcta. Os aseguramos que en aquel momento tenía mucha gracia.
No queremos despedirnos sin antes dedicar toda esta parrafada a esos sufridos asistentes de sala que han trabajado a destajo en Semana Santa, con gran intensidad en los días que hubo de lluvia. También un recuerdo "cariñoso" para todos aquellos que se fueron de vacaciones en esas fechas. Tampoco nos olvidamos de los que disfrutan viendo a la gente mojarse a través del cristal. Desde la zona del Audiovisual y de la Nau Victoria (Vídeo y Vicky para los más castizos del lugar) se tiene una gran perspectiva. Miente el que diga que nunca lo ha hecho...
