6 de setembre de 2008
17:15h. Fins fa poc estava assegut a la cadira de taquilles venent o, més ben dit, donant (perquè avui és gratuït per la tarda) tiquets del museu. Fa sis dies que he tornat a aquesta casa d'heteres! Això, per si mateix no és un fet terrible, certament, però no ajuda gens copsar -un cop més- que la majoria dels companys assistents de sala, fomentant de manera constant una ambigua ficció d'amistat, segueixen sent uns incansables proveidors de banalitats.
Ara, mentre m'estic prenent la segona de les tres pomes que he dut per berenar en un dels bancs del jardí, tinc la sensació d'estar separat de quasi tots i de tot aquí, a la deriva en un dels grans rius amazònics i sense la possibilitat immediata d'obtenir cap mena d'ajut de gent immersa en la més absoluta hikyo. L'estructura (per anomenar-ho d'alguna manera) que s'ha anat edificant durant els darrers mesos (no, durant els últims anys) s'està derrumbant sota els meus peus, no poc a poc, sinó de cop i sense l'esperança que cap xarxa de seguretat aturi la meva caiguda. El meu error fou confiar en què la veritat i la justícia, per elles mateixes, serien suficients. El meu error, veig ara, és com una llum insuportable projectada damunt d'una habitació que creia tenir un ordre i que mostra no tant sols pols dispersa o petites imperfeccions; l'habitació mateixa ha esdevingut un pou i, de moment, res del que hi ha a dins pareix salvable...
També és significatiu que percebi les coses d'aquesta manera en una mena d'encreuament de camins (en castellà, encrucijada, és molt més sonora...), ple de simbolisme. La meva pròpia situació sembla un reflex d'aquesta realitat, d'aquest encreuament sense rètols que parteix en quatre direccions, cadascuna tan atraient o tan poc atraient com la resta.
Jo, tan curiós amb la naturalesa humana i tan orgullós de la meva noblesa ètica i moral, he malinterpretat totalment a la gent i les coses. És com si m'hagués arrencat del món endogàmic del museu! Si no em sentís tan amargament atrapat en el lloc en el què em trobo, diria que tinc la sensació de caure, caure, caure davant la covardia, la indiferència, l'hostilitat, la ràbia, la pena, l'alegria, l'hipocresia... depenent del cas...
Has de fer quelcom - m'urgeix la ment-. Ja, tot seguit, quelcom. Però poca cosa puc fer més; segueixo aquí, amb els meus inútils valors ètics i la noblesa incactes. Entre la terra i la mar, dalt de tot d'un penyassegat, però resolt a seguir tirar endavant, deslliurar-me d'aquest llast feixuc que dura ja tants anys. He estat cec creient que la veritat i la honestedat em serien suficients, però ja comprenc, ja hi veig...
Tornar els cops un per un, trigar el que es trigui? No em mou (ni ho ha fet mai!) cap afany de venjança, tant sols la justícia.
Haig d'anar a fitxar.
21 de setembre de 2008
Torna a tocar-me a taquilles. Hi ha tan poca feina des de fa una estona que la gent fa el què vol aquí dins. Diuen que la nit és bona consellera, però una nit tenyida d'ira pot no aconsellar tan sàviament. No vull seguir dominant les meves emocions en aquest cau putrafacte! Com puc haver errat el camí? La decepció en alguns que es fan dir companys és absoluta. Confiar en que alguns serien prou homes per no cedir davant les amenaces subtils des de les altes esferes ha estat una altra equivocació que m'ha colpit fort en l'ànim. El meu error més gran, la traició més gran. Hi ha gent (no les anomeno persones a aquestes alçades) covarda, sense moral, egoïsta fins a extrems impensables o simplement estúpida, res més que peons sacrificables en qualsevol moment per part d'éssers inmisericordes, vils, hipòcrites i falsos. El gris funcionari, rencorós, ca d'una entitat superior però no menys menyspreable, es mou fora de l'honorabilitat castigant passarells o esperits nobles. He après massa tard a desconfiar! En un altre temps, fins i tot actualment en segons quins llocs del Mediterrani, la resposta en seria una altra de molt diferent.
La innocència és morta!
Des del 10 de desembre, sortir de treballar del Museu Marítim de Barcelona i arribar a casa ha estat trist. Obries la porta, recordaves que no hi havia absolutament ningú (excloent-hi en gat) i que la teva xicota era a milers de quilòmetres. Era trist que la casa, d’ençà que ella no hi era, hagués experimentat un increment proporcional de brutícia per metre quadrat. No era que jo no netegés, però la mandra i l'apatia s’havien apoderat de mi de tal manera durant aquest mes que només havia fet intervencions puntuals...
Fins i tot no he pogut ni acabar l’únic llibre obert; he menjat constantment i he begut molt més... Això és l’amor i la separació forçada: un llit que se’t fa immens, que no hi ha manera d’escalfar, enfonsat d’una sola banda i un espai que ningú omple amb cap respiració.
Era així, ha estat així, és així... Arribo a casa i ningú em respón (només el gat, a la seva manera), tanco la porta, em canvio, em serveixo uns quants caballitos i em fumo un parell de pipes (una d’elles, la segona, de barreja mestra de romaní, farigola i maria).
Aquesta situació arriba a la seva fi aquest dijous!
(Ai no corrida)
Fa molts anys que vaig veure El Imperio de los sentidos però, malgrat això, hi ha imatges d’aquesta pel·lícula que potser, per ma joventut d’aleshores, s’han quedat per sempre impregnant aquesta retina visual-cinematogràfica que tots els que estimem el cinema tenim emmagatzemada. La vaig veure per televisió i en blanc i negre (era massa petit per anar al cinema quan la van estrenar, quasi alhora que El último tango en París).
Per alguns es convertiren en dos referents de pel·lícules eròtiques carregades de contingut. Però si Bertolucci ens parlava de la introspecció, de la solitud i el sexe que exposava era suggerent, Nagisa Oshima ens oferia sexe explícit, fred, en un in crescendo que ens portava fins aquell final on tot és lícit per tal d’aconseguir l’absolut plaer físic.
En primer lloc, la pel·lícula d’Oshima ens narra, un per un, els innombrables coits que Sada Kichi realitzen al llarg dels 105 minuts que dura la cinta. El sexe ens es mostrat sense ocultació, com només ho fa el cinema pornogràfic, fet que aprofitaren les autoritats nipones per dur a judici al seu director el 1979. durant el procés, Nagisa Oshima no acceptà mai establir la diferència entre la seva obra d’art i obscenitat. La seva defensa es basà en l’ús de la llibertat en el seu sentit més ampli. Afirmà que l’obscenitat només existeix en la ment dels fiscals i en qui la reprimeix, i que en el món no hi ha cap cosa que sigui, en ella mateixa, obscena. Però bé, retornem a agafar el fil...
El tractat sobre sexe que es fa en aquesta pel·lícula és, ni més ni menys, que una recerca desesperada per aconseguir el màxim plaer des de l’exercici més pur de la llibertat dels protagonistes. L’anècdota del mutu “enconyament” per part de Kichi i la seva criada Sada amb el posterior abandonament de la seva esposa per part del primer i l’inici d’un pelegrinatge marcat per les relacions sexuals en parella, en trio o en grup, es queda en res quan la pel·lícula va demostrant que el que es pretén es començar, en relació d’igualtat d’home i de dona, un viatge vers el plaer absolut que, en el fons, és el que hom ha somniat sempre i que mercès al cinema podem viure.
En aquest camí, ens trobem amb escenes inoblidables com la de l’ou a la vagina de Sada.
Com no pot ser d’altra manera, fins i tot en una ment tan poc burgesa com la d’Oshima, aquesta insaciable recerca del delit acaba en una follia desbordada que fa que presenciem el film sense assustar-nos de nosaltres mateixos.
Aquest dol entre un home i una dona, mal em pesi perquè no m’agraden els toros, el director ho va veure com una corrida (de toros). Una arena, les habitacions japoneses sense gairebé mobles, i dues persones enfrontades l’una contra l’altra per donar-se plaer. Arribant, al final, a la immolació d’un d’ells amb el (no desvetllaré el final per aquells que no hagin vist la pel·lícula!) tall de les dues orelles i la cua. D’aquí el fet de la darrera paraula del títol en original (Ai no corrida).
Quan es va traduir a altres idiomes es seguí amb el títol amb el productor francès Anatole Dauman la comercialitzà en el país veí. Nagisa Oshima conegué un èxit sense precedents per al cinema nipó a Occident amb aquesta cinta que, per alguns, malgrat el sexe explícit, no li troben cap mena d’erotisme i, fins i tot, la perceben amb cert desgrat degut a la cruesa del contingut. No és el meu cas.
Amb uns imatges bellíssimes i un domini dels colors freds, el director japonès, quatre anys després de El último tango en París, va remoure els ciments de la societat burgesa de finals dels anys setanta. I a mi, trenta i escaig anys després encara em segueix pertorbant aquesta insòlita història basada en un fet real que va ocórrer el 1936 i que ens serví per a descobrir que la imaginació té molts camps per a ser gaudida.
P. S. Enric, menjar-se un ou dur té una dimensió insospitada i totalment sensual després de veure aquesta pel·lícula..
El Imperio de los Sentidos
T.O.: Ai no corrida
Director: Nagisa Oshima
País: Japó
Any: 1976
Intèrprets: Tatsuya Fuji, Eiko Matsuda, Aio Nakajima, Meika Seri...
Ai no, ai no, corrida
ai no, ai no, corrida
I hold you, i touch you
in a maze can't find my way
i think you, i drink you
i'm being served you on a tray
you see girl, that's what i go through every day
is this the way it should feel
so pinch me, i'm dreamin'
but if it is don't let me know
i'm drowning, don't save me
this is the way i want to go
you see girl, you thrill me, half kill me, that's what you do
chorus:
ai no corrida, that's where i am
you send me there, your dream is my command
ai no corrida, i find myself
no other thought, just you and nothing else
you and nothing else
before i first saw you each day was just another day
night the lonely interlude just came, then blew away
you know girl, everything was come what may until you fell in my life
this spell that i'm under has caught me in a daze
your lightning and thunder sets my poor heart ablaze
you see girl, you thrill me, half kill me that's what you do
chorus
ai no, ai no, corrida
ai no, ai no, corrida
Chorus
Pot un ésser humà enamorar-se d’un robot amb corbes de dona? És una perversió tenir relacions sexuals amb un maniquí de silicona? Somnien els androides amb ovelles elèctriques? El cinema, el millor oracle de la modernitat, porta plantejant-se aquestes qüestions des dels germans Lumière. El 1927, Fritz Lang ja creà per a la seva Metròpolis una autòmat anomenada Maria. El 1984 Blade Runner tenia entre els seus protagonistes a una més que insinuant i violenta replicant anomenada Pris. Steven Spielberg anà molt més enllà en IA (2001), ja que va concebre un món futur en el que existien legions de cyborgs dedicats a oferir plaer carnal.
Igual que el Setè Art, el món real també ha tirat dels humanoides que, per bé que no tenen res a veure amb la mecànica ni la física, sí han servit com a ferramentes pel consol sexual. Per exemple, les tripulacions japoneses destacades en els submarins a durant la Segona Guerra Mundial, crearen les primeres nines inflables de la història no precisament com a flotadors en cas d’enfonsament de la nau, sinó per a matar el desig sexual en les profunditats marines. Després, convertides ja en un fetitxe, s’universalitzaren en els sex-shops de tot el món a mans dels americans.
Ha estat novament a Japó, un país que sempre va a la vanguàrdia de tot, on les nines inflables de tota la vida, aquelles amb tacte de plàstic, boca eternament oberta i postura hieràtica, han conegut a la seva segona generació: les dutch wives, una mena de replicants de làtex, vinil o silicona que, basades en l’estètica hentai, poden arribar a costar 6.000€. raons? Orient Industry, unes d eles marques que comercialitza aquesta juguets sexuals, assegura en llur publicitat que el tacte és quasi humà, al igual que el trets basats en persones de carn i ossos. El seu esquelet, similar al d’una dona real, es de metall. Fins i tot el cabell és natural. Caps intercanviables per aquestes geishes de goma.
La compra es realitza per internet i la nina arriba a casa del consumidor discretament embalada en una caixa amb forma de taüt. El pack inclou un curiós servei postventa: una vegada mort el propietari, l’empresa es compromet a recollir la seva pepona, a consagrar la seva ànima en una mena de ritual shintoista i a enterrar-la junt al seu propietari.
No són els únics: les firmes RealDolls i Mercadoll han copiat el format i han reproduït el cos i rostre de famoses actrius porno occidentals, però amb la possibilitat de customitzar al gust del consumidor: color de pell, d’ulls, de cabell i, és clar, de mides. També el vestuari es pot escollir: col·legiala, infermera o serventa...
L’enginyer alemany Michael Harriman va més enllà i proposa el llançament d’un androide sexual de caràcter femení “capaç” de respondre a estímuls sensorials, d’imitar una respiració agitada, de moure la pelvis segons la situació, d’augmentar la temperatura corporal durant l’acte i de mantindre els peus freds, igual que una dona real. Ja se sap, però, que si algú aconsegueix això seran els japonesos, again.
En el seu catàleg on line, les seves nines Meg, Rei, Mika o Alice, d’aspecte de nina, es presenten davant els seus possibles compradors vestides amb llenceria i poses suggerents, igual que si fossin prostitutes. Alguns japonesos adinerats ja les col·leccionen. Per exemple, un ciutadà d’Osaka ja ha protagonitzat més d’un reportatge a la televisió al posar orgullosament amb el seu centenar de lolites de goma repanxolades per tota la seva casa.
Aproximació al sexe al Japó 001
Des de fa temps sospitava que els japonesos estan realment obsessionats amb els pits. A tots els japonesos que he conegut els he preguntat què els agrada més de les noies. Quasi tots m’han dit oppai daisuki (traducció aproximada: “m’agraden les tetes grosses”). I és que hi ha un munt de revistes, pel·lícules i llibres amb fotos de noies que, encara que més lletges que un pecat, es fan famoses a Japó per tenir-ne un bon parell.
Resulta que les japoneses, generalment i parlant en plata, no estan massa ben dotades i, per tant, els japonesos desitgen el que no poden tenir (igual que els musulmans, que són els que més cerquen sexe per internet). Gràcies al nou Google Trends, he pogut confirmar la meva sospita. En la següent gràfica, en blau està representat les vegades que els japonesos cerquen la paraula Oshiri (cul); en vermell, Oppai (tetes més aviat grans); i en groc, Manco (cony).
La gràfica de pits guanya per golejada. En canvi, si fem la mateixa gràfica per a culs, pits, conys en castellà, es veu que hi ha una gran pugna entre els culs i els pits.
Doncs això, que els japonesos estan obsessionats amb els pits, mentre que aquí estem, senzillament, obsessionats amb el sexe. Al capdavall, som animals, per molt Internet i molts ordinadors que tinguem. Per cert, Las Palmas (Canàries) acostumen a sortir en primera posició al buscar paraules porques a Google Trends.
Com que planyo als pobres innocents que entrin en aquesta entrada del blog cercant “pits, culs o conys” emprant Google i que es trobaran amb dues gràfiques... en un espai creat pels treballadors d’un museu... posaré una coseta especialment pensada per a ells. Es tracta d’una foto d’una ex-actriu que s’ha tornat a fer molt famosa fa poc després d’operar-se els pits i sortir en pilota picada en un llibre. Les japoneses les tenen petites, però als japonesos els hi agraden grosses.
Un amic meu que porta vivint al Japó més de deu anys, va trobar fa uns dies unes galetes que fan créixer els pits de les noies que se les mengin. "A l'instant vaig pensar amb tu", em va dir. I no sé per què, la veritat. Tornant al tema, es veu que el secret de les galetes és que un dels seus ingredients és una herba anomenada Pueraria Mirifica. Diuen que aquesta herba té efectes directes sobre el tamany dels pits de les dones. Les següents fotografies me les ha enviades en Gorka. Jo no he pogut comprovar in situ res de tot això; serà qüestió de demanar-li que m’enviï unes quantes caixes (a dotzenes), donar-les a provar a algunes companyes del museu i fer un seguiment empíric i estrictament científic de l'evolució.
Anunci oficial de les galetes F Cup.
FURTIU PENSAMENT FEBRIL
La sinceritat és un valor en desús. En aquest país –no pas menys que en d’altres però- quasi ningú diu el què pensa i, quan ho fa, surt sempre algú a demanar perdó o, el que és pitjor, li demana que rectifiqui. Per quina raó hom s’hauria de disculpar pel què opina? Poncela deia que la sinceritat és el passaport de la mala educació. Però, on podem anar amb aquest passaport? Segurament camí vers la nació de l’estupidesa o, encara pitjor, vers el paradís del políticament correcte, un continent insubstancial on t’apunyalen per l’esquena i t’esquarteren mentre estàs intentant dormir, malalt i amarat de suor al llit de casa.
És per això que vull felicitar als pocs companys que creuen encara en l’ètica d’altres éssers humans. Per altra banda, no hi ha pitjor abús que el de la sinceritat. Bé, dit d’una altra manera, em pregunto: Hi ha un abús pitjor que el de la sinceritat? Doncs sí, l’abús d’aguantar als que no accepten que siguem sincers.
Bona salut a tothom!
ENCARA QUE...
Jota
Encara que existeixin els hidrocarburs saturats o alifàtics o alcalins, t'estimo.
Encara que existeixin els hidrocarburs no saturats etilènics o terpènics a alicíatics, t'estimo.
Encara que existeixin el hidrocarburs aromàtics i els hidrocarburs halògens o clorats, t'estimo.
Encara que no recordi els noms n-heptà, cicloexà, isooctà, ether per petroli,
white spirit, naphtes, essència de petroli o querosè, t'estimo.
Encara que no recordi les parlotejades del toluè, xilè, orto-meta-para xilè, benzè o cumè:
T'estimo.
E
Encara que em desesperi amb els diclorometà, cloroform, tetraclorur de carboni, dicloroetà,
tri-i cloroetà, tricloroetilè, percloroetilè, monoclorobenzè: t'estimo.
Encara que l'etanol, metanol, propanol, isopropanol, butanol, l’alcohol isoamílic,
l’alcohol amílic, el cicloexanol, l’alcohol benzílic, la diacetona, l’isobutanol o alcohol butílic
i benzílic em facin la punyeta: t'estimo.
Malgrat l'existència dels glicols-polions com etilenglicol, acabat d'estitenglicol, cellosolve,
acetat de cellosolve, carbitol, acetat de meticellosolve: t'estimo.
Malgrat em corroeixin les entranyes tots els èters, totes les cetones o carbonílics,
tots els esters, tots els àcids carboxílics,
les amines, els enzims, les amides carboxíliques,
el nitrils, els derivats nitro, els compostos de sofre: t'estimo.
Encara que no entengui ni un borrall d'això i menys amb anglès o francès,
t'estimo.
Essa
Tot i que els tensoactius, els detergents no iònics i iònics, els catiònics i aniònics me
la portin fluixa, t'estimo.
Essa
Encara que els agents quelants, les resines intercanviadores d'ions, els suports inerts,
els comportaments dels dissolvents i llur penetració, evaporació, dissolució, volatilitat, retenció,
toxicitat, inflamabilitat, evaporació i demés em produeixen una úlcera megasúperimpressionant,
t'estimo.
E
Encara que no recordo què és la llista de Masschetein-Kleiner per neteja,
t'estimo.
Ena
Encara que no m’entren coses com enllaços hidrògens, atraccions dípolo-dípolo,
forces de Van Der Waals, paràmetres de solubilitat de Hildebrand,
d=ÖDE/V,
paràmetres de solubilitat de Hausen, calor latent de vaporització,
diagrama triangular, aproximació de Teas,
contribució dels ponts d'hidrogen, augment de la contribució dipolar,
o d=Ö(dd2+dp2+dh2),
t'estimo!
I
Encara que, i potser em repeteixo, l'isooctà, el dissopropilèter pur, el p-xilè,
el tricloroetà-50 em facin destrempar,
t'estimo.
Malgrat la trepanació de nomenclatures, fórmules il·lògiques i demés; t'estimo!
Malgrat les pessigolles a la punta dels dits al fer una neteja superficial, t’estimo!
Malgrat les llacunes de com eliminar un vernís resinós després de tants anys d’esnifar químics sense
màscara, t’estimo!
A
Malgrat em fa riure com blanquejar o no una capa espessa, com eliminar un vernís o repintat oliós, com
eliminar un adhesiu o repintat proteic, com eliminar un adhesiu o repintat polisacàrid, t'estimo!
Encara que les compreses viscoses, els gels, l'oliat de trietanolamina (ether no volàtil),
l'alcohol benzílic i les lipasses + tensoactiu em provoquin mal de cap, t'estimo.
Encara que siguin les 0001h. i no hagi fet més que vermejar, groguejar i resumir racons plens de pols del
meu cervell apuntalats per minaires amb poca traça,
t’estimo!
De
Encara que no pari de llegir llibres que potser no em serveixin per a res més que seguir oblidant fonemes,
t'estimo!
Ela
Malgrat mancar menys de 72 hores per l'examen, t'estimo!
Malgrat mancar poc per la desesperació total i absoluta, t'estimo!
Malgrat haver estat desvirgat el dijous fa pocs minuts, t'estimo!
Malgrat no recordar com eliminar crostes - i no costres!- de sal solubles i insolubles superficials en
pintura al fresc,
t'estimo!
Erra
Encara que en setanta-dues hores he anat més de tretze vegades a la trona
(el que dóna una mitja d’una baixada de pantalons cada cinc hores cinquanta-tres minuts),
t'estimo!
O
Encara que els polímers, llur naturalesa, llur seqüència de cadena i llur estructura no m’entrin ni a cops,
t'estimo!
Ce
Malgrat circulin lliurement per l'habitació
homopolímers, copolímers, polimeracions per addicció, per condensació, plàstics,
silicones, làtex o fibres artificials,
t'estimo!
I
Malgrat flotin en l'ambient decadent - i ja carregat de per si- polietilens, resines viníliques, fenòliques,
cetòniques, policiclohexonones, poliesters no saturats, resines acríliques, polibutadiè-acrilonitril, epòxids,
poliuretans, amino-resines, policloroprens,
t’estimo!
O
Malgrat pensi Què cony són! PVC, PVA, PVAL, UF, MF, ABS, MDF, SI,
catalitzadors, acceleradors, enduridors, plastificants, factors d'envelliment,
índex de refracció de material, etc.,
t'estimo!
Malgrat només m'he fixat en que he viscut potser ja un 50% d'aquesta vida, t'estimo!
