Transcripció literal d'un manuscrit autògraf trobat a la zona de pesca del Museu Marítim de Barcelona el dia 22 de desembre de 2008 a les 17.53 h. Es tracta d'un full solt escrit només pel recte i inacabat, redactat en un castellà amb una certa influència de la llengua catalana. No hem volgut regular l'ortografia, perquè quedés ben palès la mà infantil de l'autor d'aquest manuscrit i, atès que no hi apareix la seva signatura, perquè aquest pugui reconèixer el seu estil i reclamar-ne la devolució. Mentre això no passi, el manuscrit estarà dipositat a l'arxiu del Museu Marítim de Barcelona amb el número de registre 234567. L'anàlisi del tipus de tinta i del paper, juntament amb les dades estretes de la crítica textual, ens dóna com a resultat una cronologia que s'estendria entre els inicis de desembre del 2008 i la data del seu descobriment.
Qeridos reies magos,
Heste año e sido un buen niño. Me e portado mui bien. Nunca he llegado tarde al cole. La señu del principio y el profe del final me an dicho que soy un niño muy bueno i me han puesto vuenas notas. Mis compañeros de clase me quieren mucho y yo a eyos. Me gustaria pediros muchas cosas porque las necessito.
Me gustaría que bolviese la señu porque era mui simpatica y a estado mala pobrecita. El señor cura diceno es una buena cristiana y que nuestroseñor no la quiere.
Quiero unas batas nuevas y de marca para mis compañeros. Las que llebamos ahora estan mui biejas.
Tambien unas bambas de marca para mi y para mis amigitos.
Ah, i una plei esteixon nueva de ultima generacion que no se estroppee que no se cuelge y que se oyga vien i no tenga ruidos que hacen daño la caveza de mis amiguitos cuando jugamos guntos mucho tiempo.
Quiero una estufa nueba que caliente mas que la vieja
Quiero una
Algú em digué una vegada que la lògica s'acabava en el Museu Marítim. El temps -com diu l'infalible en aquest cas tòpic- no ha parat de donar-li la raó, com podeu comprovar fàcilment si llegiu moltes de línies d'aquest blog -o potser fora millor dir “entre línies”-. I com que som en una època de l'any, tot i el canvi climàtic, tradicionalment protagonitzada pel fred, voldria dedicar una modesta i breu reflexió a propòsit de la relació entre el nostre dilecte museu i el fred, vincle que va més enllà en el temps i en l'espai que el degut a l'exposició Atrapats al gel, ja reportada fa unes setmanes en aquest blog, la qual cosa m'eximeix de fer-ne un comentari aprofudit; simplement, voldria fer notar que paradoxalment el lloc més càlid del museu es trobava en aquesta exposició. El cop d'efecte publicitari no podria estar més ben pensat: el fred intens en entrar al museu no és pas conseqüència de la inexistència de climatització. No! Ens trobem davant de l'avantsala de l'exposició; es tracta, ni més ni menys, d'una ambientació hiperrealista per fer-nos sentir les condicions climatològiques extremes en què aquesta colla de tocats de l'ala -avui empraríem polisèmic terme freaks- van haver de resistir durant mesos i mesos mentre intentaven debades creuar el Pol Sud. En definitiva, d'una sola tacada estalviem en la factura de la llum i treiem l'Òscar de jòlibut als millors efectes especials en l'apartat d'exposicions. Si ja ho dic jo: no ens mereixem treballar on treballem. Però tornem al rumb del tema que ens ocupa.
En dates nadalenques, en què segons sembla el protagonisme recau en la intensitat de les emocions -i dels bons sentiments-, no podria resistir-me a lloar potser el més gran dels sentiment humans -l'amistat- i un dels seus principals atributs -la lleialtat-. El millor amic de l'assistent de sala i del visitant en aquestes dates no és altre que el fred. Des que entres a sales aquest fidel company no et deixa sol ni un instant, t'acomboia allà on vagis i cap ni una de les potents plaques que la direcció ha enviat a la manera de tanques per tallar qualsevol mena d'amistat entre l'assistent i el fred -tots ja sabeu que aquí veniu a treballar i no a fer amics- esdevé inútil davant la magnitud d'aquest nexe -m'atreviria a dir- sensual.
Què seria de les nostres buides vides sense la presència d'aquest fred humid, d'esglesiola ròmanica del Pirineu, que se'ns infiltra per tots els porus de la nostra pell? Aquelles tardes perdudes a marina catalana sense cap veu amiga que no sigui una alenada d'aire gèlid que besa el nostre esbufeg...
