Fragments
6 de setembre de 2008
17:15h. Fins fa poc estava assegut a la cadira de taquilles venent o, més ben dit, donant (perquè avui és gratuït per la tarda) tiquets del museu. Fa sis dies que he tornat a aquesta casa d'heteres! Això, per si mateix no és un fet terrible, certament, però no ajuda gens copsar -un cop més- que la majoria dels companys assistents de sala, fomentant de manera constant una ambigua ficció d'amistat, segueixen sent uns incansables proveidors de banalitats.
Ara, mentre m'estic prenent la segona de les tres pomes que he dut per berenar en un dels bancs del jardí, tinc la sensació d'estar separat de quasi tots i de tot aquí, a la deriva en un dels grans rius amazònics i sense la possibilitat immediata d'obtenir cap mena d'ajut de gent immersa en la més absoluta hikyo. L'estructura (per anomenar-ho d'alguna manera) que s'ha anat edificant durant els darrers mesos (no, durant els últims anys) s'està derrumbant sota els meus peus, no poc a poc, sinó de cop i sense l'esperança que cap xarxa de seguretat aturi la meva caiguda. El meu error fou confiar en què la veritat i la justícia, per elles mateixes, serien suficients. El meu error, veig ara, és com una llum insuportable projectada damunt d'una habitació que creia tenir un ordre i que mostra no tant sols pols dispersa o petites imperfeccions; l'habitació mateixa ha esdevingut un pou i, de moment, res del que hi ha a dins pareix salvable...
També és significatiu que percebi les coses d'aquesta manera en una mena d'encreuament de camins (en castellà, encrucijada, és molt més sonora...), ple de simbolisme. La meva pròpia situació sembla un reflex d'aquesta realitat, d'aquest encreuament sense rètols que parteix en quatre direccions, cadascuna tan atraient o tan poc atraient com la resta.
Jo, tan curiós amb la naturalesa humana i tan orgullós de la meva noblesa ètica i moral, he malinterpretat totalment a la gent i les coses. És com si m'hagués arrencat del món endogàmic del museu! Si no em sentís tan amargament atrapat en el lloc en el què em trobo, diria que tinc la sensació de caure, caure, caure davant la covardia, la indiferència, l'hostilitat, la ràbia, la pena, l'alegria, l'hipocresia... depenent del cas...
Has de fer quelcom - m'urgeix la ment-. Ja, tot seguit, quelcom. Però poca cosa puc fer més; segueixo aquí, amb els meus inútils valors ètics i la noblesa incactes. Entre la terra i la mar, dalt de tot d'un penyassegat, però resolt a seguir tirar endavant, deslliurar-me d'aquest llast feixuc que dura ja tants anys. He estat cec creient que la veritat i la honestedat em serien suficients, però ja comprenc, ja hi veig...
Tornar els cops un per un, trigar el que es trigui? No em mou (ni ho ha fet mai!) cap afany de venjança, tant sols la justícia.
Haig d'anar a fitxar.
21 de setembre de 2008
Torna a tocar-me a taquilles. Hi ha tan poca feina des de fa una estona que la gent fa el què vol aquí dins. Diuen que la nit és bona consellera, però una nit tenyida d'ira pot no aconsellar tan sàviament. No vull seguir dominant les meves emocions en aquest cau putrafacte! Com puc haver errat el camí? La decepció en alguns que es fan dir companys és absoluta. Confiar en que alguns serien prou homes per no cedir davant les amenaces subtils des de les altes esferes ha estat una altra equivocació que m'ha colpit fort en l'ànim. El meu error més gran, la traició més gran. Hi ha gent (no les anomeno persones a aquestes alçades) covarda, sense moral, egoïsta fins a extrems impensables o simplement estúpida, res més que peons sacrificables en qualsevol moment per part d'éssers inmisericordes, vils, hipòcrites i falsos. El gris funcionari, rencorós, ca d'una entitat superior però no menys menyspreable, es mou fora de l'honorabilitat castigant passarells o esperits nobles. He après massa tard a desconfiar! En un altre temps, fins i tot actualment en segons quins llocs del Mediterrani, la resposta en seria una altra de molt diferent.
La innocència és morta!
