SENSACIONS
Des del 10 de desembre, sortir de treballar del Museu Marítim de Barcelona i arribar a casa ha estat trist. Obries la porta, recordaves que no hi havia absolutament ningú (excloent-hi en gat) i que la teva xicota era a milers de quilòmetres. Era trist que la casa, d’ençà que ella no hi era, hagués experimentat un increment proporcional de brutícia per metre quadrat. No era que jo no netegés, però la mandra i l'apatia s’havien apoderat de mi de tal manera durant aquest mes que només havia fet intervencions puntuals...
Fins i tot no he pogut ni acabar l’únic llibre obert; he menjat constantment i he begut molt més... Això és l’amor i la separació forçada: un llit que se’t fa immens, que no hi ha manera d’escalfar, enfonsat d’una sola banda i un espai que ningú omple amb cap respiració.
Era així, ha estat així, és així... Arribo a casa i ningú em respón (només el gat, a la seva manera), tanco la porta, em canvio, em serveixo uns quants caballitos i em fumo un parell de pipes (una d’elles, la segona, de barreja mestra de romaní, farigola i maria).
Aquesta situació arriba a la seva fi aquest dijous!
