DESDIBUIXADES FRONTERES (REGAL DE REIS)
Pot un ésser humà enamorar-se d’un robot amb corbes de dona? És una perversió tenir relacions sexuals amb un maniquí de silicona? Somnien els androides amb ovelles elèctriques? El cinema, el millor oracle de la modernitat, porta plantejant-se aquestes qüestions des dels germans Lumière. El 1927, Fritz Lang ja creà per a la seva Metròpolis una autòmat anomenada Maria. El 1984 Blade Runner tenia entre els seus protagonistes a una més que insinuant i violenta replicant anomenada Pris. Steven Spielberg anà molt més enllà en IA (2001), ja que va concebre un món futur en el que existien legions de cyborgs dedicats a oferir plaer carnal.
Igual que el Setè Art, el món real també ha tirat dels humanoides que, per bé que no tenen res a veure amb la mecànica ni la física, sí han servit com a ferramentes pel consol sexual. Per exemple, les tripulacions japoneses destacades en els submarins a durant la Segona Guerra Mundial, crearen les primeres nines inflables de la història no precisament com a flotadors en cas d’enfonsament de la nau, sinó per a matar el desig sexual en les profunditats marines. Després, convertides ja en un fetitxe, s’universalitzaren en els sex-shops de tot el món a mans dels americans.
Ha estat novament a Japó, un país que sempre va a la vanguàrdia de tot, on les nines inflables de tota la vida, aquelles amb tacte de plàstic, boca eternament oberta i postura hieràtica, han conegut a la seva segona generació: les dutch wives, una mena de replicants de làtex, vinil o silicona que, basades en l’estètica hentai, poden arribar a costar 6.000€. raons? Orient Industry, unes d eles marques que comercialitza aquesta juguets sexuals, assegura en llur publicitat que el tacte és quasi humà, al igual que el trets basats en persones de carn i ossos. El seu esquelet, similar al d’una dona real, es de metall. Fins i tot el cabell és natural. Caps intercanviables per aquestes geishes de goma.
La compra es realitza per internet i la nina arriba a casa del consumidor discretament embalada en una caixa amb forma de taüt. El pack inclou un curiós servei postventa: una vegada mort el propietari, l’empresa es compromet a recollir la seva pepona, a consagrar la seva ànima en una mena de ritual shintoista i a enterrar-la junt al seu propietari.
No són els únics: les firmes RealDolls i Mercadoll han copiat el format i han reproduït el cos i rostre de famoses actrius porno occidentals, però amb la possibilitat de customitzar al gust del consumidor: color de pell, d’ulls, de cabell i, és clar, de mides. També el vestuari es pot escollir: col·legiala, infermera o serventa...
L’enginyer alemany Michael Harriman va més enllà i proposa el llançament d’un androide sexual de caràcter femení “capaç” de respondre a estímuls sensorials, d’imitar una respiració agitada, de moure la pelvis segons la situació, d’augmentar la temperatura corporal durant l’acte i de mantindre els peus freds, igual que una dona real. Ja se sap, però, que si algú aconsegueix això seran els japonesos, again.
En el seu catàleg on line, les seves nines Meg, Rei, Mika o Alice, d’aspecte de nina, es presenten davant els seus possibles compradors vestides amb llenceria i poses suggerents, igual que si fossin prostitutes. Alguns japonesos adinerats ja les col·leccionen. Per exemple, un ciutadà d’Osaka ja ha protagonitzat més d’un reportatge a la televisió al posar orgullosament amb el seu centenar de lolites de goma repanxolades per tota la seva casa.
