Atrapats al gel
Algú em digué una vegada que la lògica s'acabava en el Museu Marítim. El temps -com diu l'infalible en aquest cas tòpic- no ha parat de donar-li la raó, com podeu comprovar fàcilment si llegiu moltes de línies d'aquest blog -o potser fora millor dir “entre línies”-. I com que som en una època de l'any, tot i el canvi climàtic, tradicionalment protagonitzada pel fred, voldria dedicar una modesta i breu reflexió a propòsit de la relació entre el nostre dilecte museu i el fred, vincle que va més enllà en el temps i en l'espai que el degut a l'exposició Atrapats al gel, ja reportada fa unes setmanes en aquest blog, la qual cosa m'eximeix de fer-ne un comentari aprofudit; simplement, voldria fer notar que paradoxalment el lloc més càlid del museu es trobava en aquesta exposició. El cop d'efecte publicitari no podria estar més ben pensat: el fred intens en entrar al museu no és pas conseqüència de la inexistència de climatització. No! Ens trobem davant de l'avantsala de l'exposició; es tracta, ni més ni menys, d'una ambientació hiperrealista per fer-nos sentir les condicions climatològiques extremes en què aquesta colla de tocats de l'ala -avui empraríem polisèmic terme freaks- van haver de resistir durant mesos i mesos mentre intentaven debades creuar el Pol Sud. En definitiva, d'una sola tacada estalviem en la factura de la llum i treiem l'Òscar de jòlibut als millors efectes especials en l'apartat d'exposicions. Si ja ho dic jo: no ens mereixem treballar on treballem. Però tornem al rumb del tema que ens ocupa.
En dates nadalenques, en què segons sembla el protagonisme recau en la intensitat de les emocions -i dels bons sentiments-, no podria resistir-me a lloar potser el més gran dels sentiment humans -l'amistat- i un dels seus principals atributs -la lleialtat-. El millor amic de l'assistent de sala i del visitant en aquestes dates no és altre que el fred. Des que entres a sales aquest fidel company no et deixa sol ni un instant, t'acomboia allà on vagis i cap ni una de les potents plaques que la direcció ha enviat a la manera de tanques per tallar qualsevol mena d'amistat entre l'assistent i el fred -tots ja sabeu que aquí veniu a treballar i no a fer amics- esdevé inútil davant la magnitud d'aquest nexe -m'atreviria a dir- sensual.
Què seria de les nostres buides vides sense la presència d'aquest fred humid, d'esglesiola ròmanica del Pirineu, que se'ns infiltra per tots els porus de la nostra pell? Aquelles tardes perdudes a marina catalana sense cap veu amiga que no sigui una alenada d'aire gèlid que besa el nostre esbufeg...
