Paintball
Com podia sortir d'aquest infern calorós? La xafogor era intensa dins d'aquesta mena de mono que li havien donat. Estava suant, cansada i amb gana, però encara estava viva, encara no l'havien eliminada. Potser no guanyaria el seu equip (tant sols en quedaven dos), però se’n sortiria, segur... allò semblava estar fet per a ella. La seva vida no tenia cap mena de sentit, era la rutina personificada. Dia rera dia veia i feia les mateixes coses, sentia parlar a la mateixa gent, gent que havien perdut tot l’interès per ella. Però, com trencar amb tot? Realment volia trencar amb tot allò que li donava una mica de seguretat, amb allò que l'arrelava d'alguna manera a la terra que trepitjava? El seu cercle era tan reduït que no existia cap petita esquerda per on poder filtrar-se al exterior. Hauria de començar de nou, deixar aquella parella que tot i estimada potser ja havia esdevingut fins i tot avorrida. El que tenia ben clar, però, era que ara havia de deixar de banda aquells pensaments i concentrar-se en els enemics; ja n’havia mort vuit i, tot i que ella era la penúltima del seu equip, tenia la senyera amb ella i encara no l’havien trobada.
Mira, què és allò què es mou? Un altre que serà abatut amb un sol tret. No sabia qui era, però feia tant soroll que, fins i tot ajupit com estava era un blanc fàcil... massa fàcil. Però no es confià, així que va esperar a que s’acostés una mica més. A dotze passes li dispararia.
Mentre esperava que això passés –no més d’uns quants segons-, la seva ment tornà a vagarejar. De vegades, potser semblava que fugia. D’altres, semblava que busqués… com ara, solcant per dins dels seus pensaments una resposta que l’alliberés de la presó en que s’havia convertit la seva vida.
Va aixecar-se un moment les ulleres de protecció per assecar-se les gotetes de suor que li perlaven el front. Pensà en Tristany; encara no l’havia vist pel bosc. L’hauria abatut algú altre? No sabia què feia en el museu creient que potser s’interessaria en ella; no sabia per què se li insinuava de vegades si tampoc li feia cas... Va tornar-se a col·locar les ulleres protectores just en el moment en què aquell pobre imbècil passava a menys de deu metres d’ella sense adonar-se que li quedaven menys de cinc segons de vida.
Apuntà, gaudint de la tranquil·litat que li proporcionava aquell anonimat, aquell poder que feia tant sols una hora no sabia que posseïa. Ja el tenia a tret, però no disparà. Decidí esperar una mica més... donant a la presa l’oportunitat de veure-la i intentar disparar. Però just en aquell moment va sentir un altre soroll, aquest cop a uns cinc o sis metres a la dreta de l’objectiu. Seria el vent o un altre enemic que aviat cauria sota els seus precisos i mortals trets. En un tres i no res sortí de dubtes: era un de l’altre equip. Quina sort, dos ocellets de cop. Les dues persones es van veure es van apuntar nervioses i espantades, ja que no s’havien ni sentit. Moments després van abaixar les seves armes i van preguntar-se l’una a l’altra si havien vist Raquel. Va ser en el moment en què ambdós s’encongien d’espatlles quan ella aprofità per disparar. Només dos trets, pff, pff, i dues taques vermelles com la sang van aparèixer en els pits dels enemics.
Es va sentir un joder seguit d’un me cago en la puta, però ella ni es va moure. Sumà mentalment les dues baixes més caigudes en combat a la seva llista particular: deu. Només quedaven cinc persones en el bàndol contrari. I una d’elles és en Tristany, pensà.
Mentre els dos morts marxaven sense haver d’amagar-se entre el boscam i parlant poc animadament sobre quin lloc els tocaria passat demà en el museu, na Raquel s’esmunyí sigilosament cap a una zona més propera al camp base enemic, per tal d’abatre algun contrincant més i, de passada, esbrinar si podria apoderar-se de la seva senyera.
Arrossegant-se encara en direcció nord, pensant en com de fàcil havia estat abatre aquell parell d'estaquirots, s’adonà –de sobte- que allò l’havia excitat. S’aturà un moment per concentrar-se més en aquella agradable i sorprenent sensació. Ha, ha, ha, qui m’ho hauria dit això abans de començar? I si em faig una festa aquí mateix. Estic ben amagada. Només hauria de fer-ho en silenci. Mirà el rellotge; restaven encara vuitanta minuts per cloure el joc.
Dubtant es trobava quan una imatge creuà pels seus pensaments. Un munt de calces i sostenidors desordenats. La seva habitació a ca els pares. Els calaixos de l’escriptori: oberts i amb el secrets descoberts. Era com una visió. Qui coi li estava regirant les coses? Notà com naixia una guspira d’ira dins d’ella, però que s’ofegà ràpidament en un petit llac de frustració. Crac, crac... un trepitjar de branques seques darrera seu la va treure de la seva visió, irreal o no. El què sí era real, però, era que algú s’acostava. Això era el més important ara. Tot i que sabia que no l’havien pogut veure es va enfadar amb ella mateixa per haver perdut la concentració. En quin moment havia deixat que els esdeveniments la controlessin? Quan havia deixat de tenir el control?
Allà, sentint com algú caminava vers la posició on estava ella, notà com tornava l’excitació, sentia com creixia dins seu, engolint-ho tot. Raquel, cony, estigues al cas!! La suor l’estava amarant dins del mono de camuflatge, fet que no servia precisament per minvar l’excitació creixent que sentia recorrent-li el ventre. Fes bé això, almenys, Raquel!! I en aquell moment, a quatre metres d’ella hi havia un altre dels contrincants. També estava acalorat, ja que es va treure un mocador i se’l passà per la seva cara suada i amb barba. Aquest any s’endarrereix en afaitar-se-la, ja estem a maig. Com s’havia tornat un no-estrany en Tristany? Com s’havia arribat a diferenciar dels éssers que el rodejaven? Raquel, concentra’t d’una vegada, collons !!
Ell seguia assecant-se la cara; no l'havia vist. Ni tant sols l'intuïa. Esperaria que desés el mocador i li dispararia un tret ben dirigit enmig de les ulleres de protecció. Ha, ha, ha... quin ensurt tindrà! Però què maco que és. I resulta excitant amb aquest uniforme! Raquell, hòstia, fot-li ja el tret. Per què no s’atrevia a donar el pas? Per què dubtava ara? Ja n’he mort deu... només n’és un més, oi? Però no, sabia que no n’era un més. Sabia que aquella era la seva oportunitat, però no d'eliminar-lo del joc, sinó precisament de fer-lo entrar en un altre molt més interessant i expeditiu. Decideix-te, ja!!
En Tristany s’havia desat ja el mocador i es decidia a continuar caminant a la recerca dels dos darrers jugadors enemics quan, tot d’una, vibrà un telèfon mòbil.
- Collons!! –digué ell mirant en totes direccions. Creia que l’havia desconnectat feia una hora i no que estigués pas en vibració. Va mirar qui era.- Merda! Però què...
En Tristany deixà la frase inacabada. La persona que l’havia trucat estava participant en aquell joc. I sabia que no havia estat eliminada. La Raquel ja havia tornat a apagar el seu mòbil. Tot just el desava a la seva butxaca quan en Tristany, que seguia mirant arreu, a la recerca de la persona que l’havia trucat, la va veure.
Els seus ulls es trobaren amb els d'ella i l'únic que la seva boca va poder pronunciar va ser un estúpid "Hola, que t'has quedat sense munició?"
Ella va somriure, li va treure la llengua i li disparà dos trets, un a cada part de les ulleres de protecció on estaven els seus ulls.
- Porca, això és fer trampes! – digué ell força emprenyat. O això semblava, ja que llavors, rient, va apuntar a cegues amb la seva arma en la seva direcció. Disparà tantes boles de color que es quedà sense munició. D’aquell rosari de trets verds ni tant sols un havia fet diana. Ràpidament es netejà la pintura vermella de les ulleres amb la màniga dreta del mono.
- Ja no tens munició, maco... i ni t’has arribat a acostar... I ara què?
- Ara m’has fotut! Et volia neutralitzar jo. S’ha fet una porra entre tots els que han estat eliminats per a veure qui t’eliminava. O si podíem fer-ho... I ara mateix, amb la meva mort, les apostes estan més interessants que mai, Raquel. Bé, fins després. Que tinguis sort!
Na Raquel no es podia creure que en Tristany estigués fent mitja volta i es disposés a tornar-se'n. Ara que s’havia decidit no permetria que aquella excitació quedés en un no res. El joc tant li era ja.
- A la merda! – digué, disparant-li tres boles de pintura seguides per l’esquena.
- Ei, que ja sé que estic eliminat!
- Ets un imbècil, ho sabies?
- De què vas tu ara? Tot està al teu favor; només en queden tres dels nostres. Quina mosca t’ha picat?
Com a tota resposta ella disparà tres trets més, aquest cop al pit.
- Vols parar! - digué tot acostant-se a ella.
- Intenta impedir-m’ho, patós!!
Ell es va treure les ulleres de protecció i es llançà damunt d’ella amb la intenció de treure-li la refotuda arma de les mans! Una cosa era que l’haguessin eliminat, però una d’altra de ben diferent era que se li riguessin a la cara d’aquella manera. Com molts homes, però, no estava entenent res de res...
Ella seguí disparant fins el darrer moment, en el que ell s’abraonà damunt seu. Van estar lluitant per l’arma mentre aquesta seguia disparant trets a l’aire, als troncs dels arbres, a un niu amb tres cries de pardal... Quan mig minut després ella es quedà sense munició, els dos es van aturar en sec, esbufegant i suant de valent. Na Raquel deixà l’arma, es va treure les ulleres de protecció i es descordà el mono uns centímetres.
- Ets ximple o què?
- Per què ho dius això? Ets tu que s’ha trastocat?
Veient que no captava, na Raquel s’abaixà un pam més la cremallera del mono. Aquesta vegada en Tristany se la mirà sorprès, però no acabava d’entendre què pretenia ella. Desesperada, la noia agafà en Tristany pel cap, se l’acostà al seu i el besà llargament.
Un petó càlid que explorà la boca d'ell i provocà una esgarrifança per tota la seva pell. La ment d’en Tristany demanava que s'aturés -doncs sabia que ella tenia aprella-, però el desig del seu cos era superior i clamava pel contacte d'ella.
No podia aturar aquell cos seu que cada cop es movia a més celeritat. Però, de fet, volia realment aturar-lo?
Cada vegada estaven més excitats. La calor i la humitat que ambdós desprenien ocults entre tota aquella vegetació i sota aquell sol de justícia els duia, cada cop més vertiginosament, cap un remolí de passió i luxúria desenfrenades. En Tristany recordà que, feia uns cinc anys, ja va sentir quelcom semblant, un desig intens el dia que els van presentar a la botiga del museu en seu primer dia de feina…
Rodolaren per terra, esclafant el follatge i trencant petits branquillons al seu pas. Na Raquel no s’hauria imaginat pas mai, només un parell d’hores abans, que aquell matí bèl·lic s’hauria acabat desenvolupant d’aquella manera. Però volia gaudir de sexe amb ell. No hi havia cap compromís o, millor dit, la seva llarga amistat i estimació mútua eren prou garanties com per saber que, després del que estaven a punt de fer, tot en sortiria reforçat, amistat i estima. S’oferien l’un a l’altre donant-se obertament, fruint amb cos i ànima.
- Et desitjo tant que estic espantat, Raquel- li digué en Tristany a l’oïda.
- Jo també, jo també…- Ambdós tremolaven de passió i anhel en braços de l’altre.
Continuaven rodolant pel terra, havent recorregut ja mitja dotzena de metres, deixant un senyal d’herba esclafada, abraçant-se, llepant-se i besant-se, deixant uns rastres de pintura verda i vermella en pètals, tiges i fulles junt amb els monos que s’havien anat traient mútuament. Cap dels dos duia samarreta, ja que l’havien deixat en els vestuaris abans de començar el joc.
Malgrat la suor que desprenien, s’adonaren que tenien un olor fresc que els feia sentir cada vegada més a prop. No sabien si eren les seves suors combinades o la primavera esclatant que els envoltava, però l’aroma de flors els inundava cada vegada que respiraven, excitant-los més i més. Els dos creien que era l’altre qui desprenia aquella fragància.
- Ara veig que no es pot aturar el que es inevitable.- digué algú d’ells.
Havien recorregut uns deu metres i ella començà a obrir-li la bragueta dels texans. Ell li descordà els sostens. Es van treure l’un a l’altre la poca roba que els quedava i així, només amb la part inferior de la roba interior, arribaren rodolant a un petit clar de gespa poc frondosa on hi havia un tronc caigut. El cop els va fer cridar, però alhora això els excità encara més. Quan ell la penetrà el plaer que sentiren fou tan intens que no varen poder evitar que els seus cossos s’inflessin amb unes vibracions fins llavors mai experimentades. Quan ella va arribar al primer orgasme no pogué evitar deixar escapar uns gemecs d’intensa emoció. Com era que no ho havien fet abans? Una hora més tard, esgotats i encara abraçats després de tres orgasmes més, van sentir crits llunyans. Crits que els cercaven. Ells no ho sabien, però l’equip de na Raquel havia guanyat. Mentrestant feien sexe l’altre membre del grup vermell havia neutralitzat els que custodiaven la senyera verda i la va agafar.
