ES Vol. 01
Companys assistents (masculins). Malgrat esforços quasi herculis i després de molts anys d’intentar-ho, ho deixo córrer. Em dono per vençut, tiro la tovallola, s’ha acabat. No sé què coi pensen les dones del museu!
Un exemple seria quan responem la primera cosa que ens passa pel cap a una pregunta (que creiem –santa innocència, la nostra!-) femeninament cervellada. Com si es tractés de l’anual cursa barcelonina de El Tall Britànic, els nois no sortim mai ni de la línia de sortida; és com si ens quedéssim clavats allà amb cara de no entendre res de res. Les línies de sortida no m’han fet mai res, de fet, em cauen molt bé, ja que –si més no- sempre saps on et trobes, cosa que amb les dones no se sap mai!. Quan estàs a l’inici de la cursa no has pas de girar el cap ni refer els metres fets, ja que estàs allà, saps on estàs, controles la situació! Amb les dones mai saps si estàs en la línia de sortida, enmig d’una marató que, per inri, no saps si acabarà tràgicament o no i, evidentment, mai controles la situació!! Amb les línies de sortida no has pas de tornar enrere si t’equivoques de camí; amb les dones això està pràcticament descartat... és com demanar un impossible!
Potser és que els homes som masoquistes (o, simplement, enzes). Fallem i fallem una vegada darrera l’altra i no ens donem per vençuts: intentem comprendre com funcionen les dones. Potser li trobem cert regust malaltís a posar constantment els peus a la galleda... Potser es tracta d’anar-ho intentant, d’intentar-ho i tornar a intentar-ho (un maldestre eco infructuós de la lluita per la supervivència de l’espècie?)... ves a saber...
No entenem les dones ni les nostres relacions els homes. Però crec que en el fons (i no caldria gratar massa per adonar-nos-en) estem contents i som feliços de no entendre les dones ni les nostres relacions, ja que així tenim ocupada l’aïllada neurona que ens queda (amb sort, un parell)...
Per tant, companys, hem d’estar agraïts i contents i donar gràcies a qui sigui que l’amor (interpreteu sexe) és potser l'únia cosa interessant -de l’animal existència que arrosseguem- que impedeix que ens centrem només en el menjar, la tele, el futbol, la feina... (això depèn de la patologia dels casos).
Però, ai!, què fan els pobres desgraciats que pensen en el sexe i aquest els impedeix que es centrin en l’amor?
