The Wooden Whore
Com algunes –no totes- les coses dignes de conservació, els tresors del Museu Marítim omplien les velles drassanes –en part restaurades-, que conservaven tot l'esplendor passat i una estructura elegantment altiva.
Anys enrere i ja des del primer dia va quedar entre sorprès i decebut per tot el que allà s'exhibia: quadres de naus que semblaven més aviat cromos gegants per canviar al cole que olis seriosos; la ciutat portuària, maquetes, canons, cartes de navegació, ex-vots i demés obres d'art... Quedà, però, especialment interessat per la zona dels mascarons (traslladada varies vegades) que, tot i que ser relativament modesta i carent d'una estètica englobadora i coherent, no deixava de transportar-lo a una època passada que li hauria agradat viure.
Recordava la visita al mateix museu quan era molt, molt petit però, com passava amb els records d'un nen, aquests canviaren tant dins d'ell que, una vegada reviscuts en el mateix espai -i tant mateix diferent- deixaren de tenir validesa i, quedà (com passa sovint) decepcionat per aquella realitat. Recordava el lloc més fosc, més gran i havia arribat a imaginar que la major part dels objectes i curiositats exposats els constituïen les peces de grans i sagnants botins de les guerres guanyades (no sabia pas si pels catalans, ja que les guerres perdudes mai o només rarament acostumen a proporcionar als museus peces de botí).
Fins llavors, l’orgull del museu era la Blanca Aurora... En canvi, per a ell, sa orgull consistia en un mascaró femení sense nom (que ell anomenava Lígnia hetera). Se sabia que havia format part d'un gran bergantí que havia pertangut als mercaders Rogere Pastaganza i Pietro Macarroni, barcelonesos d’origen Venecià. De camí a la colònia cubana, uns corsaris anglesos aconseguiren capturar-lo el dia 11 de setembre de 1714. Immediatament després de la captura, assassinaren l’escassa tripulació que havia sobreviscut a l’abordatge, excepte al capità, al que sodomitzaren una dotzena d’homes abans d’abandonar-lo en un petit illot del Carib, tant petit que ni se’n recorda el nom.
El vaixell anglès havia quedat tan malmès que s’enfonsà poc després de la batalla. Així doncs, el bergantí i llur contingut anaven cap a Londres quan, pel camí, un altre vaixell corsari que no pertanyia a la Corona Anglesa, l’abordà. No hi deixaren ningú viu (no se sap si el capità corsari també patí el mateix destí...). El bergantí ancorà, una nit, a mitja milla prop de Jamaica. Desembarcà tota la tripulació amb el capità, les llanxes carregades amb els tresors per enterrar-los. Milers de joies, monedes, or i meravelles indescriptibles arrencades de milers de mans mortes foren amagades en algun indret. No se sap ben bé com, però només tornà el capità; els homes havien desaparegut.
Un vaixell mercant trobà el bergantí a un dia de l’Havana, totalment desert. No hi havia rastre de vida, o això creien, i les provisions s'havien podrit llevat de les que estaven en sal. Dues hores després de regirar-ho tot, descobriren al capità, delirant, foll i ple de ferides, abraçat al mascaró de proa. Poc després morí dessagnat, però no sense parar de repetir com una lletania que la dama de fusta estava maleïda. Tampoc se sap com succeí, però just després de morir el corsari, la nau començà a cremar pels quatre costats…
Pel que fa al mascaró de proa del bergantí, va aparèixer inexplicablement un segle després, el 25 d’octubre de 1854, en la cripta soterrada d'un mercader, curiosament venecià, a Balaclava. No tenia ni una sola cremada. Representava una sensual i perfecta dona de fusta, nua i sense pintar, que, per sota d'uns braços lànguidament aixecats com en una abraçada, i per sobre d'uns pits altivament provocadors, mirava de fit a fit amb els seus ulls indi encastats en la fusta. Aquesta dona, el mascaró de proa, duia la desgràcia. El comerciant Pastaganza encarregà la figura, retrat fidel d'una noia verge transilvana de la que estava follament enamorat, a un escultor grec que gaudia de molta fama en la talla d’escultures. Gairebé fixada la figura sota el bauprès, es va acusar a la noia en qüestió de bruixeria. La noia, després del llarg i minuciós interrogatori (conforme als usos i costums de l'època) i d’abans de cremar a la foguera, maleí els homes que la desitgessin i sa hipocresia. Dies més tard, a l'escultor li van tallar ambdues mans, falsament inculpat de robatori. I encara estaven fumejant les brases on l’havies cremat quan en Pastaganza, que no havia gosat ajudar la noia, morí en estranyes circumstàncies en uns banys turcs i, es diu, sense ulls. Il signor Macarroni, el segon mercader, sucumbí –no se sap com ni on- sota una destral anglesa, tocant-li després el torn, a tots els que van tenir relació tant amb la talla com amb la noia.
Els vaixells als que, després de trobar-lo a Balaclava, se'ls ajustà el mascaró, cremaren ja en el mateix port, poc després d'haver-los-hi adaptada la figura , incendiant altres vaixells, amb excepció, es clar, del mateix mascaró, que semblava a prova de desgràcies i de foc i, en gràcia a llurs formes harmonioses, seductores i provocadores, tornava sempre a trobar nous pretendents entre els propietaris de vaixells. Però gairebé quan la dona passava a ocupar el seu lloc tradicional, les tripulacions que abans eren pacífiques començaven a delmar-se a la seva esquena... Un fet curiós, fou que tots els capitans o amos dels vaixells quedaven impressionats quan s’adonaven que la talla mai havia estat pintada, però cap d’ells donà a aquest fet cap interpretació supersticiosa o forassenyada.
A principis del segle XX, el mascaró tornà a canviar de vaixell sempre sobrevivint a l'anterior. El mercant naufragà prop de les costes d’Egipte, però el mascaró fou trobat en perfecte estat en una platja de l'illa de Lesbos. Allà passà a decorar una paret de la sala de visites d'una vila propietat d'un arqueòleg francès passat de voltes. No trigaren les desgràcies a visitar al visionari alemany i, de retruc, a la mateixa família. Tota ella va morir de la nit al dia i el mascaró anà a parar a mans del cònsol gal que, precisament es feu càrrec del procés de repatriació dels cadàvers gavatxos. Aquest, no fent cas de la llegenda, es va endur el mascaró al seu poble natal, Le village de la vache en rient. I, és clar, les desgràcies caigueren sobre la vil·la fins que, després que els vilatans intentessin cremar-la en públic, un músic occità es va endur el mascaró. Però morí sobtadament, diuen, perquè havia intentat compondre una partitura dedicada a la talla.
La figura tornà a desaparèixer fins que aparegué a Madrid el 18 de juliol de 1936. Molta gent morí a partir de llavors. Se li va perdre la pista fins el 9 d’agost de 1945, dia que fou descoberta en una base aèria militar nord-americana del pacífic. La següent notícia sobre el mascaró data dels anys cinquanta; aparegué en el soterrani d’una taverna de la Barceloneta i el propietari decidí que fos el símbol del local. No cal dir que la mateixa nit i arran d’una baralla entre mariners borratxos, la taverna cremà totalment salvant-se, però, el mascaró. Llavors algú cedí la maleïda lígnia al Museu Marítim i aquest decidí promoure el mascaró com a símbol del Museu Marítim.
Poc després, el director del museu morí amb el coll trencat quan seria ell mateix qui penjava el cartell de propaganda en el que es llegia que, sota al nom del Museu Marítim, s'exposava un misteriós mascaró de proa en forma de dona. El seu successor, per prudència o paüra, allunyà la talla al magatzem del port del museu. Allà, amagada, no ocasionà desgràcies. Oblidats els fets, un dia la redescobriren. Treta la pols, la figura fou recuperada i tornada a la llum; no havia patit cap desperfecte. I, en el transcórrer de vint anys mal contats ocasionà la mort de dos directors (no del prudent o poruc, que ràpidament demanà el seu trasllat a un altre museu), la defunció als seus peus d'un ancià que visitava les instal·lacions, el suïcidi d’un alumne de primer curs universitari de Belles Arts, i la fi de tres assistents de sala, casats tots ells. Se'ls trobà a tots amb un somriure a la cara i travessats els cossos amb objectes punxant i tallants del tipus dels que només podrien trobar-se en el prestatge d’eines de mestres d’aixa. Uns anys després, un altre alumne de primer curs -en aquest cas d’arquitectura tècnica- se les va haver d'ingenyar només amb el seu compàs, ja que, poc abans de la seva mort, tots els objectes tallants del museu havien estat fixats amb cadenes, cordes o desats en vitrines o en el magatzem.
Hi havia escassetat d’assistents de sala masculins en el museu. I no només eren aquests els que es negaven a entrar a les Drassanes Reials. També els visitants eludien la zona de mascarons en veure la figura dels ulls indi. Per espai d'algun temps regnà el silenci rera les finestres que proporcionaven a l'escultura modelada al viu la indispensable il·luminació zenital. La pols s'anava acumulant. Les dones encarregades de la neteja ja no anaven a l’àrea que la vox populi de la ciutat designava com la “sala de la Puta”. Es decidí arraconar la figura dins d’una caixa i, altre cop, fou enviada al magatzem del port. Alguns treballadors supersticiosos destruïren totes les fotos del mascaró que hi havia en els arxius i, estranyament, en tots els microfilms dels diaris que havien publicat la imatge de la talla en qüestió, es van cremar degut, segons la versió oficial, a un deteriorament químic de les pel·lícules. Passaren els anys i l’afer acabà oblidant-se un altra cop. Ningú no recordava res. Morí el segle XX, començà el XXI i passaren sis anys del nou mil·leni. I així fou fins que el nostre assistent, que aviat tornaria a fer d’artista, ocupà el seu lloc, amb reglamentaris pantalons blaus nous i polo del museu, en un dels tamborets de les sales del museu, aquell matí de 2007. Uns dies enrere, degut a la desafortunada acció d’una rata, en el magatzem del port es descobrí una caixa mig podrida amb un mascaró en perfectes condicions dins seu. La tarda del dia següent la direcció del museu decidí exposar la figura femenina del mascaró en el museu en un lloc privilegiat.
L’últim dia laborable en aquell museu, el primer dijous de maig, fou agradable i tranquil, sense visitants i sense massa controls. De tant en tant l’assistent treia un sudoku que es resistia a ser acabat. Hetera, que així l’anomenava ell, mirava de front amb els seus ulls indi i mostrava els seus dos pits provocadors que, però, a ell no el provocaven. No es fixava en ella tot i que no era un mascaró com els altres, plens de plecs de fusta corcada figurant vestits, carn, papades o animals mal tallats, sinó més aviat al contrari; semblava una atractiva femella, una puteta amb cara de nina, felina i atlètica.
Acabat per fi el sudoku, decidí separar-se del seu incòmode tamboret del costat de la plataforma de l’elevador per discapacitats i fer un tomb. Sota el pretext d’estirar les cames, s'apropà al cos de fusta. Si hem de ser totalment francs, no és que Hetera el deixés totalment fred. Tirava endavant de manera voluptuosament temptadora la seva bellesa, fins i tot exuberant. Però no la mirava amb ulls aspirants a la possessió, sinó més aviat com experts objectius que aprecien cada detall en el que val. Recordant les classes de dibuix de nus a la universitat, l’assistent verificava en ella, servint-se del polze, les proporcions femenines, i trobava en els vuit caps clàssics una mesura a la que Hetera, s'adaptava perfectament. No, no era un mascaró corrent... Semblava tenir quelcom... I, sense adonar-se, es trobà pensant en veu alta: aquesta es comportaria de manera molt activa al llit. Segur que em buidaria completament. Segur que sabria fer unes bones mamades.
Arribat el cas, tampoc hagués tingut res a objectar contra Hetera i el seu atletisme eròtic. Sabia perfectament que la passivitat o l'activitat que ell desitjava o no desitjava de les dones (nues o vestides) no són qualitats exclusives de les esveltes i atractives, i que poden també tenir-les les grassonetes; les hi ha tendres que no saben estar-se quietes, i passives, en canvi, que, el mateix que un toll adormit, no arriben a revelar cap mena de corrent. Decidí ofendre el mascaró expressament i de manera cada vegada més imperdonable. Així, per exemple, amb el parell de bolígrafs Bic, tamborinava lleugerament damunt dels pits, fins que sorgien uns ridículs nuvolets de pols i no de partícules de serradures de túnels i forats de xilòfags foragitats, ja que, per il·lògica realitat, la figura estava en unes condicions real i sorprenentment immillorables, com acabada de tallar. Mentre canviava de ritme amb els bolígrafs mirava aquell indi que simulava els ulls. Però res en ells es va moure o pestanyejà. Res amenaçava. Les dues gotes polides, més aviat turqueses que marines, reflectien íntegrament, encara que en distorsió convexa, la seva cara, els altres mascarons (tant diferents) i una part dels finestrals il·luminats pel sol. Continuava, doncs, amb la seva limitació masculina el repartiment entre actiu i passiu de tot el femení, i interpretà la indiferència manifesta de la fusta al seu favor. Amb una rialleta sarcàstica, li clavà el bisturí d'una de les restauradores del quadre gegant enmig del pitram. La marca era més que visible, però estava segur que fins d’aquí uns anys (amb poca sort, mesos) ningú s’hi fixaria tal i com anaven les coses en aquell museu. Va pensar a fer-li més coses. Sense ningú per aquella zona, fins i tot pensà en masturbar-se i tacar el mascaró amb el seu líquid, ja que era el seu darrer dia... però decidí tornar al seu incòmode tamboret.
En el seu darrer dia volia treballar poc, volia que la resta del seu servei en el Museu Marítim passés de manera tranquil·la. Seguia assegut fent sudokus. Mirava, de tant en tant, les arcades, les bigues resseques del sostre, les noies estrangeres que fitaven des de l’exterior (la cara entre les seves mans) l’interior del museu, somiant amb la nova vida que l’esperava i desitjant perdre de vista els vaixells que semblaven, tots ells dins de vitrines, esperar uns vents propicis que mai arribarien. Hauria donat el què fos per sentir activitat xilòfaga dins d'algun mascaró, especialment dins de l'Hetera, sabent, així, per fi, que el seu interior era penetrat i violat lentament, sens dubte, i que Hetera era simplement una fusta. Però cap cuc feia tic tac. De sobte, un raig de sol rebotà en una finestra de l’edifici de duanes i donà de ple en el mascaró, encenent de sobte els seus ulls indi.
Aquella il·luminació sobtada ho hagués hagut de sorprendre'l, ja que coneixia les hores de sol en aquella part del Museu Marítim i sabia quina hora era o seria quan, caient de dalt, la llum prenia una o altra tonalitat o inclinació. Què tenia de particular que el sol adquirís relleu, fent madurar els ulls indis de l'Hereta?
Aquell darrer dia en el museu però, estava d'humor i es sentia amb ànims per a jocs i provocacions, així que al il·luminar-se la mirada de la fusta, en general inert, el torbà agradablement. Mirà el rellotge del mòbil i decidí esperar a que transcorregués el temps. A les dues en punt marxava. Encara podria fer un desena de sudokus més...
El matí s'arrossegava per la façana descolorida de l'edifici de duanes. S'alçava, es retallava contra el Baluard, penetrava les finestres, cavalcava sobre motllures, engolia esgrafiats i donava als coloms perseguits per les gavines un color a fruita madura o podrida, depenent de l'ocell.
Poc temps més tard, a tres quarts menys cinc de dues, un parell d’assistents de sala que anaven a dinar al menjador de dins quedaren estorats i un d'ells vomità al costat mateix d'on ho havia fet el gerent del museu. El nostre protagonista estava enganxat a Hetera pel davant: havia volgut follar la fusta. Els seus llavis besaven els d'ella. Els seus braços abraçaven els d'ella. No duia l'uniforme... ni samarreta ni res, estava completament nu. No es va trobar la roba... La seva esquena regalimava sang. Als sanitaris, després de la visita de la jutgessa, no els resultà gens fàcil separar-los. En sa febrada eròtica havia entrat al magatzem i havia despenjat una destral de doble tall, li havia clavat a Hetera una de les fulles entre pit i pit, clavant-se l'altre en ell mateix al saltar damunt la dona en aquella abraçada sexualment mortal. Si per la part superior havia aconseguit abraçar-se completament a ella, en canvi, en la zona de l’engonal treia el cap quelcom totalment rígid encara i carent sentit, quelcom que no havia trobat cap fons per penetrar.
Estranyament, el museu no tancà les portes als visitants. Estranyament triplicaren les vendes aquella tarda. Estranyament, separats els cossos, ningú es fixà que no hi havia rastre de la sang vessada ni de la violència de la destral entre els pits...
El personal del Museu, encara ara, al recordar aquest intent d'amor entre fusta i carn, han de fer veritables esforços per oblidar les imatges i la sang de la zona dels mascarons.
