VP Vol. 01
Els més veterans (no necessàriament ancians) de les antigues cases de repòs de principis del segle passat, aquells els que ni els combinats mortífers de les píndoles ni els maltractes ni vexacions constants dels zeladors aconseguien fer desaparèixer, necessitaven estar tancats perquè estaven una mica sonadets, però de ben cert que no eren ximples, ja que adquirien una irònica o, si més no estranya, saviesa.
Temps després, farà una dècada, quan vaig arribar a port en aquesta mena de sanatori culturalment mancat de salut, uns veterans (no necessàriament ancians ni savis) em van parlar d’un dels mals que més els amoïnava, un mal perillós que els podia deixar fora de combat de manera definitiva. Una manera infal·lible de saber si algú patia d’aquest mal era observar-lo només uns instants i veure si tenia la mirada perduda.
Per intentar posar-hi remei i no caure en aquest estat de mirada perduda, un bon grapat del personal de sales, acaba, inevitablement, pensant massa durant les seves llargues i inacabables hores de feina. I pensar massa és tan dolent com pensar massa poc (i, si no, que li ho preguntin a algú que coneixem). Pensen en tot el que feixugament duen i en el temps que han d’arrossegar encara minut a minut... Pensen en plats de cuina, en sexe, en hipoteques, en sexe, en malalties, en sexe, en el cotxe nou, en sexe, en nois o noies, en sexe amb nois, noies, ancians, animals, pals d’escombra, pastilles de sabó o mascarons de proa. Pensen en plans de jubilació, en la casa nova, en germans amb els qui no es parlen, en roba, en rebaixes, en companys amb els que no es parlen, en suposades putades, en empelts de plantes... tant és... Però pensen o, si més no, intenten fer-ho (o fan veure que ho fan)... Ja he dit, però, que això no és tan perillós per la seva salut mental com el fet de quedar-se en blanc mirant els murs de l’edifici durant hores i hores o recórrer, com un condemnat en una presó turca, amunt i avall o sobre les mateixes passes, una distància de més de cinc quilòmetres... Així no es poden gaudir els moments, gairebé constants a partir de la primavera, que s’esdevenen a cada instant. Cadascú, i sense voler jutjar a ningú, però, fa el què bona o sanament pot...
El vertader espill de les nostres raons és el decurs de les nostres vides. Sabent que el temps només és un batec de l’univers i que, miris on miris, encara hi ha tot un món nu al nostre voltant, em pregunto: som massa mandrosos per lluitar? Quin sentit té mesurar el temps si mai en tenim?
